Barcelona · La jugada és fantàstica. Tancar una etapa però mirar de mantenir el cicle. Apostar per la continuïtat del model sense grandiloqüència. Seguir el camí traçat pel Pep. És un compromís del club amb si mateix. És un dels actes de maduresa més importants en la història de la institució i és obra del president, Sandro Rosell, i del secretari tècnic, Andoni Zubizarreta.

Dit això, cal fer un parell de reflexions. La primera, sobre el procés d'elecció del Tito. Una jugada que es tanca el mateix dijous 26 d'abril a tres bandes: Guardiola, Zubizarreta i Tito Vilanova. És el dia abans de la roda de premsa de comiat del Pep. 'Zubi' i 'Tito' tracten de convèncer-lo perquè continuï, però no hi ha manera. Decideixen que l'home que el substituirà sigui la seva mà dreta. Acte seguit, el secretari tècnic ho comunica al president.
Hi ha qui jutja l'elecció del Tito com un gest valent. Ser valent és prendre decisions arriscades en contra de l'opinió predominant
La decisió sobre un nou entrenador s'ha d'aprovar en junta directiva, però no hi ha temps. Ni per reunir-se, ni per rebutjar la proposta. Es fa una junta "via telefònica" i el Tito és escollit per ocupar la banqueta l'any vinent. S'entén l'excepcionalitat de la situació, però no oblidem que Zubizarreta és el director esportiu pel nomenament del Sandro, però sobretot per la voluntat de Guardiola. La pregunta que queda per resoldre és si aquesta ha de ser la manera de gestionar del president i del club per extensió o bé si el procés d'elecció d'un entrenador ha de ser més curós i implicar les altes esferes de l'entitat.

La segona reflexió empalma amb aquesta anterior, i versa sobre les responsabilitats. Hi ha qui jutja l'elecció del Tito com un gest valent per part de la directiva. Potser sí. O potser no. Com a personatge públic, ser valent és prendre decisions arriscades en contra de l'opinió predominant, amb el desgast que això suposa. Decisions que, si no funcionen, només un mateix en pot assumir la responsabilitat. I aquest no és el cas.