També, i sobretot, de l'Espanya d'un PSOE que va negar la crisi durant dos anys. I ara, arribats a aquest punt, "el regne d'Espanya es troba davant la primera entrega d'un rescat que el fa dependre encara més dels socis d'Europa, i que obre la porta a un escenari negre per a la societat, que afrontarà a partir d'ara un increment de l'IVA, noves taxes i una reforma laboral més dura", adverteix el professor d'Economia de la UB Josep Maria Gay de Liébana.

Efectivament, el rescat dels bancs espanyols, en què la UE posa a disposició de l'estat fins a 100.000 milions d'euros per injectar liquiditat als bancs, no és de franc. Brussel·les va aprovar fa dues setmanes unes directrius que ha de complir qualsevol país que necessiti un sol cèntim del nou fons de rescat europeu bancari. Les mesures més immediates passen per la fiscalitat, i obligaran Espanya a incrementar l'IVA en les properes setmanes, tot i que Madrid no vol fer-ho perquè creu que el consum es deprimirà encara més. També es preveu la implantació de noves taxes, sobretot les relacionades amb el medi ambient, i per descomptat, caldran retallades en el sou dels funcionaris de totes els administracions.
És necessari preservar el sistema financer. Però no és ètic fer-ho a canvi de res
I com ja va advertir un dirigent del PP, reprimit posteriorment, caldrà replantejar-se algunes competències autonòmiques i fins i tot alguns drets constitucionals. Això vol dir que encara es passarà una tisora que talla més. I com adverteix el catedràtic d'Economia i conseller del Banc d'Espanya Guillem López Casasnovas, "si Espanya no compleix amb les condicions que li imposa Brussel·les a canvi del préstec, se'n ressentiran molt les comunitats autònomes. El gran perill d'aquest rescat, que és un rescat, és que Espanya no llegeixi bé el senyal i interpreti que aquí no passa res, que no cal fer res a canvi, perquè aleshores la intervenció serà l'única sortida". Podríem estar davant d'un nou atac a l'autogovern de Catalunya, amb l'amenaça no només de retallar encara més el pressupost, sinó de perdre competències històriques.

Però és lícit, un rescat bancari tenint en compte que bona part dels bancs i caixes espanyols han fet una gestió pèssima i poc ètica, mentre que els ciutadans fan mans i mànigues per viure dignament? La primera resposta és no, però cal tenir en compte que si cauen els bancs, immediatament cau la societat, el teixit empresarial i tots els mecanismes que aguanten l'economia. Per tant, és necessari preservar el sistema financer. Però el que no és ètic és fer-ho a canvi de res. Els directius de caixes fallides, també catalanes, segueixen cobrant com a mínim 300.000 euros anuals, dietes i despeses a banda, i els directius bancaris multipliquen aquests sous.

A més, ningú no els demana responsabilitats, ni a Bankia, ni a la CAM, ni a Caixa Penedès, investigades per la fiscalia, però tampoc a vaques sagrades com Catalunya Banc, ara dirigida per Adolf Todó i que en el passat va presidir el socialista Narcís Serra. Sobre aquesta entitat pesen sospites de mala gestió, però cap polític no en diu res. Amb Bankia, que l'ha feta molt grossa, ja n'hi ha prou. Per sort, el Parlament crearà un grup de treball per sotmetre a inspecció l'actuació de les caixes catalanes, que podria posar-se en marxa al setembre. Serà tard, però val més tard que mai.