I que només els sectors més ortodoxos comparteixen la tesi de sortir de l'euro o de la Unió Europea. De fet, la majoria de votants de la CUP no es planteja, ni de casualitat, el gruix de les propostes socioeconòmiques del Partit que van votar el 27S.

La CUP ha passat un darrer any i mig molt dolç, rebent floretes i adulacions interessades dels mateixos que avui hi arremeten amb força. Val a dir, també, que els anticapitalistes s'hi posaven molt bé i, sabedors que una imatge val més que mil paraules, es deixaven retratar amorosament, escenificant una entesa amb CDC i específicament amb el President Mas.

La CUP es va prestar a participar en una pinça al costat de CDC i la poderosa artilleria mediàtica convergent, la mateixa que disparava amb fúria contra Oriol Junqueras i els seus, els corresponia amb tota mena d'elogis, situant així prop de la centralitat una formació amb postulats d'extrema esquerra. L'estratègia de CDC va normalitzar la CUP a ulls de molta gent i el to amable i ponderat de David Fernández va contribuir a amorosir la Candidatura d'Unitat Popular.

I certament la CUP va arribar al 27S amb una gran legitimitat, ungida al costat de Junts pel Sí, presentada en el mateix paquet, tant era votar uns com els altres, operació beneïda per l'actual direcció de l'ANC. I el resultat van ser 10 diputats determinants, tan determinants que si en una cosa estan d'acord al politburó de la CUP és per quin refotut motiu no en van fer 8 o 9 i Junts pel Sí un o dos més. D'haver estat així, la CUP podria haver seguir interpretant amb comoditat el seu paper, sense tacar-se les mans, sense assumir contradiccions, virginals i purs com sempre; i una abstenció podria haver permès la investidura de Mas. Cert que la CUP va mantenir en campanya que no investiria Mas. Però ningú no s'ho volia creure després del romanç que havien escenificat la CUP i CDC i concretament Fernández amb Mas. I tampoc ningú no comptava, a priori, que l'aritmètica seria tan capciosa i posaria en mans de la CUP l'elecció del President del Govern.

Un mes i mig després de les eleccions que van configurar un Parlament amb majoria absoluta independentista, la investidura ha enrocat i a mesura que passen els dies s'esgota el temps i la paciència. I creix el desànim. La CUP no sembla disposada, ni per mal de morir, a votar Mas i els més arrauxats no dubten a verbalitzar que si convé avortaran la legislatura de la majoria independentista. Per a molts votants, tant de la CUP com de Junts pel Sí, el veto de la CUP provoca consternació i alhora incomprensió. Costa d'entendre que aquells que fa quatre dies es fonien en abraçades tan sentides, ara es facin tants fàstics.

I a l'altra banda, significats dirigents de CDC ja han apuntat la voluntat d'anar a noves eleccions el març, unes eleccions que com conseqüència de la convocatòria i de la legislatura fallida no serien més que un plebiscit sobre Mas. Cada cop més veus a CDC no només aposten per les eleccions al març sinó que ja treballen en aquesta estratègia. Les eleccions del 27S, les que van atorgar una majoria absoluta independentista, les comencen a donar per descomptades. La CUP ho posa fàcil a CDC per prescindir del 27S, per prescindir del mandat democràtic, per enterrar la legislatura que ha anunciat al món, amb contundència, que volem la independència.

Ningú no posarà seny? No queda ningú la CUP o a CDC disposat a fer el que calgui, tot el que calgui, per sumar i implementar el mandat popular en un Govern per la independència? Han embogit tots? Què no dèiem que el país estava per sobre del partit? És necessari votar la investidura, atorgar la Presidència a qui més legitimitat té en l'actual conjuntura, i blindar un gran acord que ens permeti afrontar tots els embats que arribaran del Govern de Madrid i de tot l'aparell de l'Estat i l'oligarquia espanyola assentada a l'Ibex35.

Columna Macià Companys