El greuge comparatiu clamava al cel. Mentre l'Església espanyola ha promogut centenars de beatificacions d'un bàndol -capellans, religiosos i laics assassinats pel fet de ser cristians-, a Euskadi els franquistes van afusellar vilment catorze capellans sense cap motiu.
Per fi, 72 anys després, els bisbes bascos han gosat plantar cara i han promogut una missa funeral solemne que es va celebrar a la Catedral nova de Gasteiz aquest dissabte.
L'eucaristia va anar precedida d'un important document signat per tots -la dada és rellevant- els bisbes bascos, inclòs el nou auxiliar de Bilbao Mario Iceta, un nomenament que va aixecar dimissions i reaccions en contra. El document que duu per títol "Purificar la memòria, servir a la veritat, demanar perdó" comença explicant les raons per les quals els bisbes han elaborat aquest document. Així, en un llenguatge que crida l'atenció per la seva claredat, reconeixen que "hem escoltat la petició, hem reconegut les raons i hem considerat adient complir amb aquest deure pendent". Més endavant afirmen que fan aquest gest per oferir un servei a la veritat, "no volem reobrir ferides, sinó ajudar a alleujar-les, volem contribuir a la dignificació dels qui han estat oblidats o exclosos" (...) Volem demanar perdó i convidar a perdonar". I és que el silenci de l'Església espanyola sobre aquest lamentable capítol era senzillament injustificable. Els bisbes bascos, a més de demanar perdó, han anat més enllà i han fet gestos concrets per rehabilitar la memòria d'aquests capellans: han fet publicar una ressenya o necrològica de cada capellà en el Butlletí Oficial de cada diòcesi i han inclòs els seus noms en els registres i llibres parroquials corresponents. Encara que sembli mentida ni això s'havia fet en setanta anys. Al contrari, durant molts anys la "història oficial" franquista i nacional-catòlica havia presentat els capellans assassinats com a culpables, ja que havien estat capturats amb els fusells a les mans.
Com era de preveure, el document i l'agoserada iniciativa -sense precedents- ha provocat el rebuig de la jerarquia de l'Església espanyola. De fet, l'anunci va coincidir amb un viatge a Síria del totpoderós cardenal Rouco i a París del portaveu Martínez Camino. I la reacció de la Conferència Episcopal Espanyola ha estat un silenci sepulcral. Vaja, que no els ha agradat gens. Ràpidament, la brunete mediàtica eclesiàstica ha atribuït l'autoria del document al bisbe Uriarte, l'enemic declarat de les forces ultramuntanes. En el rerefons també hi ha un altre element: Uriarte ha complert la preceptiva edat de jubilació de 75 anys i des de fa temps els sectors més reaccionaries propugnen el falcó José Ignacio Munilla, bisbe de Palència, com a substitut.
Els bisbes bascos, una vegada més, han dut a terme un gest profètic que els honora. En un estil humil i senzill han fet una passa significativa en la línia de la reconciliació. I, al mateix temps, han impulsat un acte de purificació de la memòria modèlic.
