En els sectors històrics de CDC i UDC hi ha una gran perplexitat. Com ja dèiem en La bombolla immobiliària del catalanisme', a CiU han proliferat les cases i casetes creant una gran confusió entre la bona gent' de CiU que el que els preocupa és el futur del país i no el futur del poder.
La Vanguardia d'aquest diumenge parlava del "territorio liberal de Mas", i insinuava un pacte futur de David Madí i Lluís Prenafeta, fet que representaria una entesa entre el sector liberal de l'entorn de Mas i el sector històric dels negocis' agrupat a la Fundació Catalunya Oberta, que amb molts mitjans ha aconseguit la incorporació dels més destacats intel·lectuals i periodistes liberals.
El que a Catalunya es dibuixi la creació d'una potent corrent o força política liberal és positiu, ja que aquesta, tot i els seus plantejaments dretans, està composada per persones que defensen el catalanisme, i en alguns casos, el sobiranisme. Però el que ja no queda clar és que pretenguin arrossegar a la bona gent' de CDC i UDC a deixar-se dirigir per una elit d'intel·lectuals o fills de casa bona liberals, ja que la majoria de la gent històrica de CDC és catalanista, a seques, i socialdemòcrata, demòcrata d'inspiració cristiana o democratacristià, totes elles cultures polítiques allunyades del liberalisme desenfrenat dels Sala Martín i companyia.
Una bona part de les bases militants de CiU són gent en una edat propera a la jubilació -només cal veure els mítings polítics- amb problemes socials i de subsistència en alguns casos, als que convencia la política d'equilibris de Jordi Pujol o les actituds socials democratacristianes. Això ha provocat que ningú entengui, ni tan sols per l'afiliació internacional, que CDC avui vulgui basar-se en el liberalisme. La creació de la Llibergència' ha creat una gran inquietud, i no només a UDC, sinó a la pròpia CDC.
CiU, doncs, ha de prendre una decisió. Ja no som a la transició democràtica dels pals de paller o cases grans, i la clau no és transformar-se en casals liberals, sinó que el que cal és ocupar nacionalment els espais polítics que cadascú, en major o menor mesura, representa.
UDC i el seu màxim dirigent, Josep Antoni Duran Lleida, té un repte i un deure amb el país: impedir que el PP sigui quelcom més que una força testimonial i reducte de l'espanyolisme més tronat i reaccionari. I els darrers resultats del PP haurien de fer pensar a Unió quin espai ocupen i quin, com a servei al país, caldria que hegemonitzessin. No passa res si algú es transforma amb la nostra dreta nacional.
CDC és i ha de ser el centre polític del país, i deixar-se de vel·leïtats liberals o de voler ocupar l'espai de l'esquerra nacional.
El futur del nostre país passa per tenir forces nacionals en cadascun dels segments polítics existents. Jordi Pujol va ser hegemònic amb CiU perquè va saber enviar un missatge d'unitat, de centre i de país. Avui no és així, i la desafecció que s'està produint a la política n'és una conseqüència.
L'espai del catalanisme polític i el nacionalisme està apunt de tenir una diversificació considerable, amb actituds i opcions polítiques respectables. Però el que cal, ara que encara no som una comunitat nacional lliure, és posar els interessos de la nació per davant dels interessos partidistes, personals o sectaris.
Cal, doncs, que CiU, a poc més d'una any dels comicis al Parlament, no pensi únicament amb el poder, sinó en estructurar una societat nacional, com també, evidentment, ho ha de fer ERC.
