La política catalana fa molt de temps que va amb el lliri a la mà o, el que és el mateix, "despullada", "en pilotes". Aquesta és la definició que en fa Albert Sáez en un article a l'Avui, Un país en pilotes, en què denuncia aquesta tradició tan arrelad La política catalana fa molt de temps que va amb el lliri a la mà o, el que és el mateix, "despullada", "en pilotes". Aquesta és la definició que en fa Albert Sáez en un article a l'Avui, Un país en pilotes, en què denuncia aquesta tradició tan arrelada a Catalunya de demanar perdó contínuament "símptoma evident de la precarietat jurídica i mental amb què organitzem la nostra vida política. Cada vegada que ens atrevim a mostrar-nos com som, la pluja de crítiques internes i externes que rebem ens fa recular abans de començar la partida. M'ho reconeixia l'altre dia un conseller a propòsit de la negociació del finançament: minuts després de demanar-ne 10 ja hem anunciat que ens conformarem amb 5. s lògic que des de l'altra banda, veient-nos així, ens n'ofereixin 0 perquè ja ens hi anirem apropant tots sols. Que quedi clar que l'única responsabilitat d'anar pel món en pilotes és dels mateixos catalans enredats en una discussió infinita entre els qui pensen que la solució és posar-nos alguna mena de tanga per dissimular i els qui han decidit que siguem el primer país oficialment nudista del món en una barreja de pa sucat amb oli entre ultramodernitat i primitivisme". I la veritat és que, tot i que darrerament se n'hagi culpat el tripartit, no ens enganyem, fa molts anys que la situació és la mateixa: "La inconsciència de la nuesa és un tret de l'etapa infantil de la vida. I la realitat és que el debat polític de casa nostra porta uns anys instal·lat en la dinàmica típica del pati d'una escola d'educació infantil. Rebequeries de llàgrimes de cocodril que acaben amb la criatura demanant perdó a la primera de canvi i acceptant un càstig aparentment menor. O no va ser rebequeria que una tarda de la legislatura anterior, el PP i l'aleshores oposició tripartita dinamitessin el pla de l'energia de l'anterior govern i ens deixessin en la terrible situació que ara ens pregunten com han de solucionar en convertir-nos a tots en enginyers de mines perquè els fem el pla de l'energia? O no va tenir també estètica de rebequeria el pacte de CiU amb el PP a base d'estar tot el dia fent-se la guitza però sense deixar de ser amiguets? O no va ser una rebequeria l'argumentació dels uns i dels altres per pactar o deixar de pactar després de les eleccions? O no va ser una rebequeria la manera com el president Maragall va despatxar Carod de la conselleria en cap?". I podríem afegir-hi una infinitat més d'exemples que, al final, es tradueixen sempre en una síndrome de Peter Pan escandalosa, caracteritzada per "una actitud que condueix a situacions tan patètiques com la del Parlament declarant solemnement que la literatura catalana és la que s'escriu en català. Un cas només comparable al dia que va proclamar que no havia renunciat al dret a l'autodeterminació encara que mai l'hagués exercit ni tingués la més mínima intenció de fer-ho". Cal afegir, a més, que la cosa s'agreuja espectacularment quan sortim a l'exterior, i d'això en tenim un record fresc. Sáez conclou de manera gràfica i enginyosa: "No es tracta de ser catastrofista ni de fomentar l'autoodi, però si Catalunya segueix massa temps en pilotes sense ser-ne conscient per les actituds infantils, peterpanesques i hipòcrites de la seva classe política, arribarà un moment que no només perdrem punts del PIB pel dèficit fiscal sinó que viurem plàcidament instal·lats en el primer balneari nudista del món subdesenvolupat".