En un article publicat al diari Avui, el politòleg Eduard Vallory es qüestiona a qui li interessa realment que s'aprovi l'estatut que ara es negocia, i arriba a la conclusió que qui realment se la juga, és el president Maragall: "tot i que Esquerra feia dècades que deman En un article publicat al diari Avui, el politòleg Eduard Vallory es qüestiona a qui li interessa realment que s'aprovi l'estatut que ara es negocia, i arriba a la conclusió que qui realment se la juga, és el president Maragall: "tot i que Esquerra feia dècades que demanava augmentar significativament l'autogovern, va ser Pasqual Maragall qui, com a candidat a la presidència del país, va enarborar la bandera de la reforma de l'Estatut. Aquest gest va agafar a tothom amb el pas canviat. Ni CiU, ni ERC ni el mateix PSC s'ho van prendre amb gaire interès. I ara tothom té pànic a un escenari sense nou Estatut". Davant d'aquesta situació, Vallory descriu amb ironia l'estat de nerviosisme que viu la classe política: "Els socialistes, conversos, impulsen campanyes de carrer, com si fossin associacions de veïns. Esquerra lloa les meravelles del nou Estatut en un tríptic i repeteix que quan tingui 90 diputats tot serà diferent. (No diu, però, si quan tingui 90 diputats també regalarà un membre del Consell Consultiu, una secretaria de la mesa del Parlament, les competències en relacions institucionals dins del govern o la direcció de la CCRTV que amb 23 li pertocaven)".
Segons Vallory, la paternitat d'aquest estatut correspon al president de la Generalitat, de qui assegura que té una agenda molt clara amb prioritats marcades: "ras i curt: com ell ha dit moltes vegades, pretén unir Catalunya i Espanya des del sentiment". Des d'aquest esquema de pensament, el president, diu l'autor de l'article, sap ben bé què està demanant: "un Estatut que augmenti acceptablement l'autogovern i faci suportable el finançament, però que alhora segelli una entesa amb Espanya projectada cap al futur". Però Vallory es qüestiona quina raó tenen aquells qui comparteixen les "tesis independentistes raonables d'en Xavier Rubert per fer nostre aquest Estatut?". La resposta la dóna el mateix autor: "Em costa d'entendre aleshores és per què, més enllà dels qui tenen la lloable fe del president Maragall, la resta hauríem de voler un nou Estatut que prorrogui el model del postfranquisme".