Això és el que es pregunta el periodista Lluís Foix en un article a l’Avui, en el qual reflexiona sobre la recent conferència que el conseller d’Economia, Antoni Castells, va pronunciar al Cercle d’Economia. Segons Foix, el discurs de Castells tenia una càrrega política important i més encara de cara al congrés que el PSC ha de celebrar aquest cap de setmana, ja que “Castells parlava de la centralitat que s’ha de compartir amb Convergència i Unió i que no era convenient que fos condicionada per plantejaments de forces polítiques minoritàries”. “Ho hauria pogut dir més fort, però no més clar”, assegura Foix. El periodista destaca que Castells reclamava “la doble capitalitat, a Madrid i a Barcelona, amb la idea que l’Estat s’impliqués més amb Catalunya i, conseqüentment, que Catalunya s’impliqués més amb Espanya”. En aquest sentit, el periodista diu que “no tinc clar que la posició de Castells i d’Ernest Maragall, que aquell mateix dia demanaven veu pròpia o grup parlamentari propi del PSC al Congrés de Diputats, sigui compartida per la majoria dels militants socialistes catalans. Directament o indirecta, aquesta qüestió planarà sobre les ponències que es presentaran al congrés”. Foix recorda que aquesta setmana el president de la Generalitat, José Montilla, deia, en una entrevista a La Vanguardia, que el PSC havia de defensar els interessos de Catalunya, però no fer caure el govern Zapatero. Segons el periodista, “Castells va més enllà i planteja que, en cas que s’hagués d’escollir entre els interessos del PSOE i els de Catalunya, el PSC hauria d’inclinar-se clarament pels de Catalunya”. Per tant, “el sector més catalanista del PSC ve a dir que es poden combinar tots dos interessos, però no amb retòrica sinó amb fets, complicitats i generositat per part de tothom”. Per això, es pregunta el següent: “El discurs de Castells és clar, professoral, gairebé impecable. Però es possible? No ho sé”. Dependrà, en tot cas, del següent: “del president de la Generalitat, del govern de Catalunya i de la força majoritària del tripartit, els socialistes catalans; dependrà de si les disposicions de l’estatut en l’àmbit del finançament poden ser assumides per l’Estat, de si el catalanisme polític aconsegueix d’unir-se (i aquesta unió ha d’incloure CiU) i de parlar amb veu pròpia a Madrid, sense oblidar que Catalunya també està compromesa amb la salut de la democràcia peninsular”. I és que Foix és dels que defensen que “l’evolució de la política espanyola catalana dependrà de com s’articulin les relacions entre els presidents Zapatero i Montilla. L’un i l’altre han de conrear els horts electorals propis, i, alhora, mirar per l’interès general d’Espanya i de Catalunya, per la convivència social i política de tots”. I això és, segons Foix, “un repte molt considerable perquè ni l’un ni l’altre ho poden fer sols. El moment és delicat però molt interessant”. Per això, creu que “és hora de pensar molt seriosament què s’ha de dir i esperar l’oportunitat de dir-ho” i que convindria “evitar discursos definitius si es pot arribar als mateixos objectius sense ruptures. Tots, a Catalunya i a Espanya, ho hem de tenir molt present”. D’altra banda, i pel que fa a l’actual crisi econòmica, el periodista creu que “malgrat tot, la situació econòmica catalana té uns bons fonaments, molt millors que no els que tenia en qualsevol altra situació similar de temps passats”. I que “no hi ha, doncs, motius d’alarma, però sí que hi ha crisi, i així ho percep la societat”. De manera que “si algun polític s’entesta a no reconèixer-ho, a no calibrar-ne les dimensions, és que s’ho ha de fer mirar”, afirma el periodista.
