Avui fa un any que Batasuna va fer la Declaració d’Anoeta. Durant mesos molts responsables polítics s’han dedicat a restar importància tant a l’escenificació que es va fer a Anoeta aquell dia com al significat polític que implicava. Izaronews hi dedica una anàlisi d’Eneko Avui fa un any que Batasuna va fer la Declaració d’Anoeta. Durant mesos molts responsables polítics s’han dedicat a restar importància tant a l’escenificació que es va fer a Anoeta aquell dia com al significat polític que implicava. Izaronews hi dedica una anàlisi d’Eneko Gumuzio, que defensa que la majoria de responsables polítics s’han resistit a reconèixer que l’esquerra abertzale va fer, el novembre del 2004, un cop de timó de conseqüències innegables. La pregunta és, què va ser Anoeta? En poques paraules, l’escenificació d’un final de cicle. El model de l’esquerra abertzale amb una organització armada en avantguarda i un partit polític d’altaveu no era ja presentable ni homologable. Tots aquells amb possessió d’una neurona reclamaven un canvi d’estratègia. Així, el que fins llavors era l’avantguarda busca la manera de tancar la parada mentre el braç polític pretén caminar sense el suport del “taca-taca” dels encaputxats.
Ha passat un any i són molts els rumors que apunten a una treva d’ETA en qüestió de dies o setmanes. No donarem ales a aquesta rumorologia, per començar perquè no sabem la data en què es produirà la treva. I segur que estem igual d’informats que la resta d’”etòlegs”, que en aquest país són multitud.
N’hi ha que, com Arzalluz, creu que la cuina del procés és encara insuficient. El temps s’encarregarà de donar o treure raons. Hem perdut ja el compte de quants actors polítics s’han atribuït la paternitat de la fórmula de les dues meses per a la resolució del conflicte basc. Tampoc no serem nosaltres els que atorguem el premi a l’inventor. Perquè el que vertaderament és important d’Anoeta és l’acceptació pública per part d’ETA de la fórmula. No oblidem que una de les principals raons del fracàs de l’experiència Lizarra-Garazi va ser l’afany d’ETA per constituir-se en garant del procés polític, essent aquest l’avançament del procés de pau. Dit d’una altra manera, ETA, com a avantguarda del poble basc, no mostrava disposició a deixar les armes fins que no veiés encarrilat un procés sobiranista. Com que no veia que aquest procés s’engegués de la manera que creia oportú, va tornar-hi amb les conseqüències que tots i totes hem pogut comprovar.
Cinc anys més tard l’esquerra abertzale ha après a distingir entre pacificació i normalització i atribueix a ETA interlocució sobre armes, presos i refugiats. No deixa de ser sagnant per als abertzales d’aquest país que ETA hagi renunciat a ser el garant del procés amb el PSOE de la mateixa manera que ho va ser amb el PNB. I no perquè creguem que ETA hagi de ser garant de res. Sinó perquè si aquesta reflexió s’hagués produït cinc anys enrere estem convençuts que el panorama polític basc seria avui molt diferent.
Sembla ser que estem, doncs, prop de l’inici d’un procés de pau i amb les dificultats que això comporta, fem vots perquè sigui un èxit. Tot i els obstacles que, amb tota seguretat trobarà, creiem que el poble basc exigeix una situació sense tornada enrere i creiem que tots els actors seran sensibles a aquesta reclamació. Una altra cosa serà la discussió sobre la normalització política. Nosaltres entenem que normalització política és el procés que, en finalitzar, permetria que totes les opcions es poguessin materialitzar. Pel que fa a això, som més pessimistes. Veiem els socialistes, tant és que siguin bascos com espanyols, massa encantats d’haver-se conegut i amb una vocació manifesta de bloquejar la majoria social i política d’aquest país partidària del dret a decidir sense límits ni hipotetques.
És molt curiós, per no utilitzar un altre adjectiu, com es reclamen majories molt qualificades per propiciar canvis polítics a Euskadi. Són, precisament, els que, amb a penes un 40% de representació al Parlament basc, han decidit durant vint anys el nivell de relació entre Euskadi i Espanya gràcies al control dels successius governs espanyols. Els mateixos que van treure de la mesa de joc la proposta de nou estatut perquè no tenia el nivell suficient de suports. I això que la llei, la seva llei, no requeria més majoria absoluta que la que va obtenir. Democratia hispanica habemus.
Aquest cap de setmana els flamants secretaris generals socialistes compareixen davant la premsa parlant de respecte a la voluntat dels bascos, com sempre, amb límits i subordinades. Ara s’aferren al consens. Així anomenen la seva capacitat de bloqueig polític. S’hauria de preguntar als socialistes què farien si els representants del 50 o 60% del poble basc es manifestessin a favor del dret a decidir sense hipoteques. Igualment s’hauria de preguntar als partidaris del dret a decidir del poble basc fins on estarien disposats a arribar en defensa d’aquest dret. Perquè no hi ha possibilitat d’acord en un terme mitjà. O el poble basc té dret a decidir el seu futur o no el té. Aquest debat pot ser encara més apassionant que aquest procés de pau que tant de bo sigui a la cantonada.
