El periodista Josep Maria Pascual analitza a El Punt la promesa que va fer José Luis Rodríguez Zapatero el 13 de novembre del 2003 a Barcelona, quan encara no era president: “acceptaré l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya”. Dos anys després, El periodista Josep Maria Pascual analitza a El Punt la promesa que va fer José Luis Rodríguez Zapatero el 13 de novembre del 2003 a Barcelona, quan encara no era president: “acceptaré l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya”. Dos anys després, “Zapatero diu que el seu compromís és que hi hagi un nou Estatut de Catalunya, i prou. A primera vista, sembla clar que en dos anys el compromís s'ha devaluat significativament”. Pascual reflexiona sobre la poca credibilitat de les promeses que fan els polítics. El canvi d’opinió de Zapatero, doncs, seria normal si aquella afirmació hagués quedat com a cita d’hemeroteca. Però sobre aquesta promesa “s'ha bastit tot un període de la vida política catalana. I no un període irrellevant, sinó un període de sacsejada profunda (...). Jo no sé si tothom es va creure el Zapatero del novembre del 2003, el que apuntava, però estic segur que ERC, almenys, sí que el va creure, si no, no s'entén el pacte del Tinell i tot el que se n'ha derivat a Catalunya i també a Espanya”. Pascual dóna un toc d’alerta als polítics: “dos anys de la nostra vida col·lectiva, els hem passat donant vida a una il·lusió, alhora que intentant escriure els nostres sentiments de país en un paper articulat, en forma de text legal, jurídicament ajustat i políticament possibilista”. Un cop finalitzat aquest període i de tenir ben marejada la perdiu, si Zapatero té la intenció de canviar d’opinió, “té l'obligació de dir-ho, clar i aviat. Perquè després de fotre'ns durant tres segles, un engany seria definitiu”.
