El catedràtic de filosofia Josep Maria Terricabras respon de forma senzilla, però exquisida, els arguments, si és que n'hi ha, del 'Manifesto por la lengua común' en la seva columna setmanal d'El Periódico. Tot i explicar que "m'ha costat decidir-me a fer aquest article perquè m'amoïna perdre el temps defensant obvietats", el filòsof no pot deixar d'esgrimir tots els seus arguments, entre d'altres que "és una obvietat -també estatutària- que la llengua pròpia dels catalans és el català, encara que en puguem aprendre d'altres, per obligació o per devoció".  
Així mateix, Terricabras, que assegura estar d'acord amb dos aspectes del document espanyolista: "que el castellà té salut arreu del món i que el problema de la llengua és un problema polític", es mostra contundent a l'hora d'afirmar que "és una incoherència espectacular dir que els territoris no tenen drets lingüístics i defensar que a Espanya -no és un territori?- el castellà sigui l'únic idioma imposat". "El desconeixement -continua Terricabras- de la situació a Catalunya és monumental. Si es diu que el castellà té molta salut, ¿per què no es diu ni una paraula de la mala situació del català sinó que, sorprenentment, s'afirma que ja s'han acabat 'sobradament' les restriccions del català a Catalunya". Ell mateix filòsof segueix llençant llenya al foc en mostrar el seu neguit davant del fet que el manifest "s'inventa un concepte com el de 'llengua política comuna', el coneixement de la qual afavoreix -per què?- la democràcia". Per tant, denuncia Terricabras, "s'accepta que molts vulguin viure i treballar només en castellà, però aquest dret no es dóna (¿la llengua no era un dret ciutadà?) als que vulguin viure només en català". Tot plegat fa que l'intellectual català conclogui que el que "es manifesta clarament són les ganes que les llengües anomenades cooficials (¿el castellà no ho és a Catalunya?) quedin en l'àmbit privat i de la cortesia. 30 anys després de Franco, tremolo quan veig que alguns intellectuals espanyols van per aquí". Punt i final.