Això és el que es pregunta el director general d'Innovació del Departament d'Educació en un article publicat a l'Avui, en el qual recorda que les dades publicades pel Consell Superior d'Avaluació sobre l'ús de la llengua per part dels estudiants d'ESO demostren dues coses: "a) que l'escola ha fet els deures facilitant que els joves puguin fer ús de la llengua catalana oralment i per escrit; b) que aquest ús no és efectiu, perquè la societat no ofereix contextos socials adequats".
Segons Badia, resulta molt més difícil acceptar i corregir la segona conclusió, ja que "l'absència d'ús social del català en els àmbits juvenils fora dels centres educatius afecta de manera greu tant la consideració que en tenen els nostres joves com el seu ús en els espais informals en el mateix espai escolar".
L'expressió, dissortadament certa, "Hem guanyat l'aula, però hem perdut el pati" posa en evidència, diu Badia, "no tant que l'escola no hagi fet la feina, com que els joves saben que el català és, per a molts i avui per avui, una llengua sols acadèmica, que només troben a l'escola". Per tant, arribant al final de l'escolaritat obligatòria, els nostres alumnes són conscients "que al món real el que predomina no és justament el català; o, si voleu, que sense el domini d'aquesta llengua, també podran viure a Catalunya".
Per això, proposa algunes idees per poder sortir d'aquesta situació: "a) crear presència i prestigi per al català en els àmbits juvenils: l'esport, la cançó, el cinema, l'audiovisual, etc.; b) demanar la complicitat dels agents que creen opinió per als joves; c) presentar el català com una llengua amb valor per ella mateixa, no pas com "una llengua que va contra alguna altra"; d) crear productes propis adreçats als joves en català. Etc.".
Però per assolir aquestes fites, creu que "caldria alinear perseguint un mateix resultat, les polítiques avui repartides en quatre conselleries: la política educativa (Educació), la política cultural (Cultura), la política juvenil (Acció Social i Ciutadania) i la política lingüística (Vicepresidència)".
Badia finalitza l'article fent la següent reflexió: "Massa barrets per un sol cap? I, tanmateix, aquí és on ens juguem el futur de la llengua. ¿Serem capaços de superar la fragmentació i unificar l'acció de govern per cercar les aliances necessàries i les complicitats de la societat civil, dels creadors d'opinió i dels referents dels nostres joves perquè ens donin un cop de mà per estendre els usos del català en àmbits en què avui no té gairebé cap presència?". Si no és així, creu que "l'acció de l'escola per a la llengua continuarà no solament sent limitada, sinó, a la llarga, insostenible". I és que "difícilment es pot aguantar una llengua només amb l'actuació educativa (tot i ser molt important)", sentencia Badia.
