Joan B. Culla creu que la filosofia de fons que inspira el polèmic Manifiesto por la lengua común es pot sintetitzar en molt poques paraules: "Aprendre o conèixer el català, l'euskera o el gallec -diu- és un desig encomiable, un acte de cortesia; el coneixement del castellà, en canvi, és "una obligació". Segons l'historiador, "no es pot dir que el nombre d'adhesions al manifest sigui aclaparant, qualificades sí que ho són", ja que després de deu dies d'intensa campanya, "arribaven a les 90.000".
L'historiador afirma, en un article a El País, que "seria bo que des del catalanisme transversal no confonguéssim els molins de vent amb els gegants" i que "seria excel·lent que les aparatoses maniobres de certs adversaris no eclipsessin els tirs en el peu que a vegades ens donem, les inexplicables mutilacions que ens autoinflingim". Per entendre-ho, Culla posa dos exemples ben clars. Per una banda, recorda que el conjunt de les universitats del principat van acordar que s'exigiria als professors de la nova incorporació acreditar el nivell C llengua catalana. Doncs bé, Culla subratlla que "l'Autònoma de Barcelona i la Pompeu Fabra, van creure necessari desmarcar-se d'aquell acord i anunciar que no l'aplicarien, no fos cas que se les titllés de provincianes o excloents". Es tracta, diu Culla, "d'un simple gest sense efectes pràctics, ho sé, però d'un gest acomplexat que fa seva la lògica de tots els manifestos citats anteriorment". Culla lamenta que "pel sol fet de defensar i utilitzar el català se'ns presumeix de localistes [...] i discriminadors, i cal que demostren no ser-ho". D'altra banda, també critica que l'esborrany del pla d'estudis de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB "exclogui la història de Catalunya, ni tan sols com a matèria optativa, l'elimina per complet". Per això, es pregunta: "a algú se li ocorreria suprimir de l'itinerari formatiu d'un periodista la redacció o el dret de la informació? No, és clar que no".
