Davant el pas crucial i històric que s’inicia avui al Congrés dels Diputats, on des d’aquest migdia es discuteix el projecte de reforma de l’Estatut de Catalunya, Oriol Izquierdo, juntament amb Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Pere Martí, Ferran Sáez i Marçal Sintes diuen, en un article publicat ahir a l&r Davant el pas crucial i històric que s’inicia avui al Congrés dels Diputats, on des d’aquest migdia es discuteix el projecte de reforma de l’Estatut de Catalunya, Oriol Izquierdo, juntament amb Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Pere Martí, Ferran Sáez i Marçal Sintes diuen, en un article publicat ahir a l’Avui, titulat ‘Parlar clar, perdre la por’, que ara toca “inflar el pit i parlar clar, sense por”. I és que temen que els nostres representants polítics es presentin a la capital espanyola amb “pell de xai i fent veure que no passa res”, acovardint-se, “com ha passat tantes vegades”. Els signants d’aquest article consideren que “és l’hora de pronunciar una defensa de la sobirania del Parlament de Catalunya” i en fan una proposta. En primer lloc, diuen que cal explicar a Madrid que la Transició espanyola és incompleta, ja que “es va fer des de la por i el silenci de molts sectors i sense resoldre el reconeixement de les realitats nacionals d’Espanya. Per això, malgrat l’esforç de reconeixement en relació amb l’etapa franquista, malgrat els avenços i la recuperació que hem viscut en tants camps, avui Catalunya se sent limitada, coartada en el seu desenvolupament i maltractada”. Consideren que Espanya no està amenaçada, com s’ha dit darrerament, pel projecte de nou Estatut de Catalunya, sinó per la seva intransigència: “l’essencialisme patriòtic que els du a sacralitzar la Constitució de 1978. Espanya està avui amenaçada perquè si vostès no admeten la discussió oberta i franca, neta de prejudicis i de por, que, amb respecte a la història i amb sentit del present, intentem proposar-los novament, es trencarà. No entenguin les nostres paraules com una amenaça, no. Entenguin-les com el reflex humil i contundent de la tensió que la relació amb Espanya, la seva Espanya, provoca a una majoria de catalans”. Defensen que, digui el que digui la Constitució i l’Estatut, Catalunya és una nació, “perquè ha volgut ser-ho històricament, malgrat els intents que s’han fet per evitar-ho d’ençà del Decret de Nova Planta”; i que la referència històrica no és gratuïta, ja que: “el projecte de nou Estatut, l’apellació als drets històrics i a la bilateralitat de tracte amb Espanya i tot el que se’n desprèn, arrelen en la consciència que la societat catalana conserva d’haver estat vençuda un 11 de setembre i represaliada per l’exèrcit i l’Estat vencedors”. Consideren que hi ha una altra manera de definir Espanya, en la que permeti als catalans “sentir-nos-hi inclosos sense renunciar al que som i als nostre propi projecte de desenvolupament nacional”. I, finalment, adverteixen dels perills que pot comportar no acceptar totes aquestes premisses: “un cop de porta o una retallada que frustri les expectatives dels ciutadans de Catalunya, l’actitud altiva d’aquesta catalanofòbia que sembla dominar-los, no reforçarà Espanya, l’acabarà de malmetre. I ara, si accepten sense escàndol aquestes premisses, podem seure i parlar. Si no, ens obligaran a tornar al Parlament de Catalunya a dir, amb tota la solemnitat, que Espanya no ens vol i que ens rebutja”.