a partir del 2012 i arran de la sentència del TC sobre l'Estatut, assumir l'objectiu de la independència" i afegeix al respecte que "En un temps rècord, la màquina de la centralitat nacionalista va engruixir l'independentisme".

Explica Álvaro que "Aquesta mutació de CDC ha coincidit amb l'explosió del cas Pujol, l'aparició de casos de real o suposada corrupció, la crisi dels partits tradicionals i el malestar social generat per la crisi econòmica. En paral·lel, i malgrat el creixement social de l'independentisme i la forta implantació territorial del partit, CDC ha anat perdent vots. La resposta davant de tot plegat ha estat anunciar una refundació, que no tothom veu ni explica de la mateixa manera".

I critica l'escriptor que "Ara, precisament quan Catalunya té el primer Govern independentista, surten veus de la direcció convergent que donen missatges incongruents, com dir que CDC també és el partit dels que votarien no en un referèndum. Una cosa és remarcar que un escenari a l'escocesa és el millor possible i una altra és adoptar el discurs de Duran Lleida, que les urnes no han avalat. La moderació convergent no té res a veure amb amagar l'aposta per la independència sinó amb dotar-la d'una seriositat i una solidesa inapel·lables, i amb un estil responsable, propi de qui no eludeix la complexitat. I de qui fuig de consignes populistes i simplificacions enganyoses".

I conclou "Què vol ser la CDC del segle XXI? Si no tens resposta, no tens relat, i això afecta la credibilitat. CDC no pot ser una versió suavitzada d'ERC. L'espai que ha ocupat històricament CiU encara existeix, però avui és independentista i demana una nova lectura de l'eix esquerra- dreta, que no signifiqui una mera cohabitació de famílies polítiques sinó una síntesi actualitzada. Qui vol agradar tothom decep tothom."