el líder de Convergència que va sortir d'escena per facilitar un acord, salvar la legislatura que començava després dels comicis del 27 de setembre i evitar –en ­teoria– que el procés morís després d'unes plebiscitàries que el món sobiranista va viure intensament".

Per a Álvaro s'obren per a Mas diveres possibilitats: "Les seves opcions són ­dues, potser tres: una presidència executiva del nou partit, una presidència honorífica, o dedicar-se més a les idees que al dia a dia, tasca que podria combinar amb la d'exercir com a explicador internacional del procés" i afegeix al respecte que "Mas encara no ha decidit què farà, però és sabut que la mi­litància convergent acceptarà l'esquema que l'expresident posi damunt la taula durant el congrés del partit a primers de juliol. L'autoritat que té entre els seus coreligionaris li permet fer-se un vestit a mida, per la qual cosa fa gràcia escoltar les persones i grups que tenen aspiracions a l'hora de constituir-se com a nucli dirigent de l'artefacte post-convergent. Parlen i parlen, però tots els seus plans i especulacions estan subjectes a un factor que no controlen i que, a més, s'imposarà automàti­cament, sense cap discussió interna".

Álvaro ens fa, també, un resum de la trajectòria política de Mas " En realitat, la trajectòria de l'hereu polític de Jordi Pujol és la faula d'un home a qui les circumstàncies obliguen a reinventar-se diverses vegades. La seva resiliència és exemplar. El tecnòcrata criat en la gestió de l'Administració autonòmica dóna pas al successor triat a dit pel patriarca i aquest, al seu torn, dóna pas a un actor menystingut que ha de fer la travessia del desert mentre s'adona que el discurs del pujolisme ha quedat obsolet. Finalment, quan aconsegueix arribar a la presidència i desmentir la seva imatge inicial de líder prefabricat, ha de trencar –si us plau per força– amb el paradigma oficial del catalanisme polític i assumir un nou relat que posa en ­crisi, alhora, la transició espanyola, el sistema català de partits, els interessos de les elits i la CiU que havia articulat un espai central de la societat. Mas esdevé heroi per accident i passa el que ja sabem: una part del país aplaudeix el seu viratge, una altra no se'n refia, i una tercera l'odia perquè el veu com un traïdor de classe. Ell considera que té mala sort i –per contrarestar-ho– acostuma a forçar les situacions fins a límits que ningú no faria. Aquest mètode li funciona fins al dia que una CUP imprescindible el veta".

Álvaro ens descriu a continuació a Mas "Com una mena de matrioixca o nina russa, Mas són molts Mas, amagats cadascun dins de l'altre. Per això, hermètic com és, encara ens pot sorprendre a tots plegats. La determinació és la principal virtut de Mas i la tossuderia és el seu principal defecte, com saben tots els que hi han col·laborat. Entre aquestes dues cares, ha transcorregut el seu periple públic fins avui. Això ha generat episodis de victòria i situacions de derrota, moments de gran encert i escenes de complicació extrema. Sumat i restat, Mas ha desmentit rotundament tots els que fa anys que l'havien enterrat, però no ha pogut evitar ser massa presoner de la seva forma de llegir les oportunitats. Ara, quan el repte principal del líder no és conquerir el poder ni governar sinó imaginar una nova cultura política, Mas haurà de ser més estratègic que tàctic, i haurà de tendir a refiar-se més d'equips amplis i plurals que de nuclis fidels".

I acaba aquest dient-nos que "La nova CDC ha d'aprofitar Mas sense que el seu pes la freni".