En aquest article, Francesc-Marc Àlvaro es mostra crític amb el manifest impulsat pel grup Koiné, "per raons d'oportunitat política i per aspectes de contingut", tot i que respecta els signants del document.
Considera que "la llengua -des del punt de vista polític- és un assumpte massa important per deixar-lo en mans exclusives de filòlegs i sociolingüistes" i que "el camp de les decisions polítiques respon a lògiques no acadèmiques".
Creu que "És inoportú i contraproduent obrir el meló de les polítiques lingüístiques justament quan l'independentisme necessita més vots, més temps i més unitat política. Enmig del torcebraç amb els poders de l'Estat és d'una gran miopia política posar-se a discutir si hi haurà una llengua o dues amb caràcter oficial" i afegeix que és una relliscada produïda pel fet "d'intentar fer alhora la desconnexió i un procés constituent" i que això "no ajuda a augmentar el suport a la independència".
Diu que comparteix la inquietud dels impulsors del manifest, que alerten que "una futura Catalunya, a efectes lingüístics, fos com Irlanda o Andorra, on el català podria acabar sent folklòric", "però no la nostàlgia que destil·la el paper per un país que no tornarà, ni la valoració negativa que es fa dels resultats de la normalització". I apunta com a dada molt rellevant que "un 15% de persones que tenen el castellà com a primera llengua assumeixen el català com a llengua pròpia".
També els retreu que parlin de la immigració com de "colonització lingüística" i els recorda que no podem "carregar-nos mai els consensos que han conjurat la divisió ètnica". I apunta que "Alguns –des del centralisme i l'unitarisme– han aprofitat el manifest per deixar anar el seu odi obsessiu contra el nacionalisme català, com Morán", a qui vol recordar que "l'únic feixisme i racisme que hem conegut els catalans és el que va fomentar el franquisme durant quaranta anys de dictadura".