Al seu habitual article dels divendres a l'Avui, Cardús desmunta el discurs del president Montilla quan "insisteix en l'obsolescència dels debats identitaris oposant-los a la importància de les polítiques socials", després escriu "tot un article a La Vanguardia explicant per què vol que 'guanyi Espanya'" i encara més tard "farisaicament, condemna els que confonen política i esport". I és que "en el fons, Montilla ha tornat a demostrar la seva gran astúcia: la política s'ha de fer allà on realment es representa i on té més credibilitat, és a dir, allà on el llop va vestit amb el xandall de la selecció nacional". Així, Cardús explica que en democràcia "el poder polític es guanya en el camp dels relats que s'inventen les maquinàries de partit, en la capacitat per fer-los creïbles i de mobilitzar les masses" i "els principals decorats d'aquesta escenificació no són pas les seccions de política com es podria pensar sinó, d'una manera molt principal, les d'esport". El problema es troba, no en la celebració o utilització política d'aquesta, sinó amb la seva negació, que "compta amb la collaboració entusiasta d'una part molt rellevant de periodistes" i adverteix: "Voler deslligar identitat nacional de política és simplement voler (fer) creure que sota la pell d'ovella de l'equipament de la selecció no hi ha cap llop, condició necessària per tal que el llop atrapi el més gran nombre d'ovelles. L'Estat, aquesta setmana, en té la panxa plena!". I és que el sociòleg assegura que "no m'ha irritat gens l'alegria dels espanyols per la victòria de la seva selecció nacional. Ni m'espanta que hagi tingut ressò a Catalunya: que no el coneixem, el país que tenim? M'indigna, en canvi, que em vulguin prendre el pèl, negant l'evidència dels fets" i -òbviament- "no és menys cert que m'agradaria que els catalans tinguéssim dret a jugar campionats esportius internacionals".