Josep Maria Colomer repassa amb afilada brevetat la història del que va ser el rotatiu de referència de "l'Espanya il·lustrada". Un diari que va néixer amb un suports que anaven "des dels reformistes de la dictadura fins als comunistes" i que es va convertir en un dels màxims defensors del procés constitucional i el seu resultat.
Colomer destaca que tot i ser el més venut al conjunt estatal no ho és a cap lloc: ni a Barcelona, ni a València, Bilbao, Sevilla i ara ni tan sols a Madrid.
Duran el camí, "aquesta àmplia minoria" ha anat "perdent bous i esquelles". El columnista recorda com ja des del principi es va oposar al nacionalisme basc, barrejant-lo sempre amb ETA "vingués a tomb o no". Després es va enfrontar amb Aznar pel negoci de la televisió de pagament i més recentment es va oposar al nou estatut de Catalunya, tornant-se "fortament belligerant amb el catalanisme". Finalment s'ha acabat enfrontant al mateix "PSOE de Zapatero" - qui li hauria respost amb la creació de Público i la Sexta- i ha fet campanya pel partit de Fernando Savater, el que suposaria "una deriva que ha anat desfigurant el perfil intellectual del diari, del qual han marxat nombrosos columnistes i collaboradors".
Colomer acaba la seva columna preguntant-se si després de la "davallada intellectual, política i periodística" vindrà també "l'empresarial", doncs no sembla que el grup mediàtic hagi sabut adaptar-se a l'apagada analògica.
I per acabar una reflexió encara més punyent, i potser profètica: "La història d'El País és parallela al la del país que ha volgut construir i representar"
