Aquesta és la constatació que fa el director del debat.cat i del Triangle a l’hora de repassar la llarga relació “entre el “pujolisme” -i, per extensió, CiU- amb la família Godó –i, per extensió- La Vanguardia”. I sintetitza el repàs en set punts: els inicis de la relació a finals de la dècada dels 50, quan va tenir lloc la campanya contra l’aleshores director del diari, el franquista Luis de Galinsoga i els Godó “es van veure obligats a demanar al dictador la substitució de Galinsoga”; la compra de Pujol, a través de Banca Catalana, del Correo Catalán, aleshores competència directa de La Vanguardia; la “lluna de mel” entre els dos amb la mediació de Lluís Prenafeta i Manuel Ibáñez Escofet, “traduïda en la injecció de milers de milions de pessetes a La Vanguardia, procedents de l’erari públic i de Casinos de Catalunya”; la fundació del diari El Observador per part de Prenafeta, enutjat per “les privilegiades relacions de Narcís Serra amb la família Godó –amb l’exdirector Joan Tapia com a home de confiança-“; la destitució de Tapia a resultes del pacte del Majestic entre PP i CiU i que, segons Reixach, van ser “els anys daurats, on les subvencions, les subscripcions i els favors de la Generalitat –a través de David Madí- van ploure en abundància sobre la família Godó”.
El sisè punt és on fa referència als nervis que per Reixach hi ha ara a can Godó. Diu que La Vanguardia, diari històricament lligat al poder, ara veu com a Madrid governa Zapatero i a la Generalitat, Montilla, “dos socialistes de nova generació que no estan acostumats als xanxullos dels seus antecessors” i això complicaria la comunicació entre l’editor del diari i el nou poder polític. Finalment, el setè punt parla de Jordi Barbeta, periodista procedent d' El Observador, “professional de confiança de CiU” i ara “erigit en l’emblema de la llibertat d’expressió i de la independència del diari dels Godó”. “Realment, n’hi ha per llogar-hi cadires”, conclou Reixach.