Les polèmiques declaracions del diputat i portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, en una entrevista a El Periódico en què acusa els mitjans públics catalans de tenir una “crosta nacionalista” que “cal extirpar”, han generat tot tipus de reaccions, la majoria per desmentir-ho. En un article publicat al mateix diari, l’exsecretari de Comunicació del Govern, Enric Marín, centra la qüestió en els conceptes de “nacionals” i “nacionalistes”.
Sobre el possible debat de si aquests mitjans són, en paraules de Ferran, “antigovernamentals” o “poc plurals”, Marín considera, per una banda, que “no són governamentals però tampoc són antigovernamentals”, cosa que defineix com “un primer indici d’una possible independència del mitjà”, i d'una altra, constata –sobre la base dels informes del CAC- que “no hi ha cap altre mitjà, públic o privat, que sigui més plural”.
Per l’exsecretari de Comunicació, el gruix de l’assumpte és en l’acusació de “nacionalista”. I “aquí hi ha un problema conceptual”, diu, una “perversió semàntica” derivada de la transició democràtica segons la qual “el nacionalisme només existeix a Catalunya, Euskadi i Galícia”. Si ens atenem, però, a la definició d’aquesta opció política que en fa la RAE, es pot dir que “la pulsió nacionalista és molt més forta a Espanya que no pas a Catalunya”, i per comprovar-ho “només cal fer zàping”.
“La qüestió –diu Marín- és no confondre el caràcter nacional amb les actituds nacionalistes”, i per mitjà de comunicació nacional s’entén aquell que “sap explicar tota la realitat nacional”, a més “d’adreçar-se a públics amplis, tenir vocació de servei públic i construir una mirada pròpia sobre el món”. En aquest sentit, “no crec que la CCMA sigui nacionalista, i tampoc tinc clar que sigui prou nacional”, diu Marín. I afegeix que “sense uns mitjans audiovisuals nacionals públics de referència no hi ha projecte nacional català possible en el nou context de globalització”. Si els mitjans públics incomoden o no els partits polítics, això ja és una altra cosa, i “afortunadament”, diu Marín, “la perspectiva del polític i del periodista mai és del tot coincident”.
