Quan va començar l'aventura del referèndum popular sobre la independència a la capital de Catalunya, ara farà més d'un any, es van sentir certes crítiques provinents de sectors nacionalistes. Les reserves venien bàsicament per dues bandes. Primer, els que alertaven que a Barcelona seria impossible celebrar en condicions una consulta d'aquestes característiques, i que per tant seria un fracàs.
En segon lloc, que l'empenta i l'espurna de les consultes ja havia passat, que la gent n'estava farta i que altres iniciatives ja havien passat al davant.
A mi aquests plantejaments em van semblar pretextos, des d'un bon inici, deguts o bé a la prudència i la mandra congènites que ens caracteritzen sovint com a poble, o bé deguts a agendes polítiques que passaven per altres prioritats. És cert que els resultats decebedors d'algunes de les darreres consultes, com la de Tarragona, amb una participació del 5'7%, feien témer el pitjor. Però al cap d'un temps, la consulta de Barcelona és més viva que mai, i potser ha arribat el moment de dir, ben alt i clar, que aquelles veus que alertaven sobre la inconveniència del referèndum, ras i curt, s'havien equivocat.
El vot anticipat que s'ha recollit fins ara és substancial, i les dues proves celebrades, primer a la Barceloneta el 12 de desembre, i després a Gràcia el 19-20 de febrer, han demostrat que Barcelona no és de cap manera una ciutat al·lèrgica ni a les consultes ni tampoc al debat sobre la independència de Catalunya. A la prova de la Barceloneta la participació va pujar a més del 20%, i a Gràcia va fregar un impressionant 34%. Tot això, quan encara queda un mes de vot anticipat per endavant, i tot el que pugui donar de sí la data concreta de la consulta, diumenge 10 d'abril.
per què ens resistim tant a veure el que tenim de positiu?
El fracàs escrit ha esdevingut una promesa d'èxit. El 12 de març vinent se celebra el darrer examen parcial de la consulta, al districte de Nou Barris; si bé és segur que els índexs de participació no podran ser els de les anteriors proves, és obvi que la jornada anticipada en aquesta zona tan complicada –abstencionista en totes les eleccions i convocatòries, de fet- ajudarà a reforçar els índexs finals. La gent de Nou Barris és tan barcelonina i catalana com els de qualsevol altre lloc, i a Nou Barris quedarà palès que per votar sobre la independència no cal portar barretina.
La segona objecció ja queda en part desarmada pel balanç obtingut fins ara. Les urnes han anat parlant i han demostrat que el moment no havia passat, ans al contrari, encara hi ha molta feina pendent en el terreny de la mobilització cívica. Però els avatars de l'entorn social i polític també han reforçat aquesta vigència de la consulta de Barcelona. Les iniciatives legislatives i els intents de fer referèndums oficials han quedat frenats, i els moviments electorals de tots aquells partits que defensen les llibertats nacionals han portat, de moment, a un paisatge de prudència i d'expectativa. És obvi que el dilema independència/unió no és una opció política immediata al parlament de Catalunya.
S'ha confirmat que l'agenda institucional és lenta, i que encara cal un impuls social, més enllà dels partits, si es vol treballar en el camp de les llibertats i dels drets de país. Barcelona Decideix és una iniciativa que rutlla, que ja ha donat molt bons resultats i que s'està treballant bé. Per què buscar més excuses? ¿Per què ens encaparrem a parlar més de discrepàncies i divisions en el camp del sobiranisme, per què encara anem a buscar la brega i el detall partidista infinitesimal, quan hi ha un projecte cívic que fa forat? Per què no en parlem més i millor, i per què ens resistim tant a veure el que tenim de positiu?
És important saber perdre, però quan no tot són derrotes, també és important aprendre a guanyar. No és tan fàcil com sembla.
