Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 23 de de juny del 2011 | 16:14
Opinió · Societat civil
Víctor Terradellas i Maré
Secretari de relacions internacionals de CDC

300 anys indignats

El títol d'aquest article coincideix amb l'afortunat hastag que ha fet fortuna al twitter arrel de les mobilitzacions del 15M. I dic afortunat perquè si algun col·lectiu incorporat, mal que ens pesi, a l'Estat espanyol es pot considerar damnificat, menystingut, espoliat i atacat per aquest Estat, aquest no és altre que el dels catalans.

Ha existit, doncs, una asincronia entre els la indignitat antiga i fonda d'aquells que considerem el repte de Catalunya com el pas més enllà d'una Espanya predemocràtica i caduca, en el marc d'un estat propi que ens aporti llibertat i sobirania, i la d'aquells indignats de darrera hora que analitzen, sovint amb encert, una situació econòmica dramàtica que pateixen, sobretot i com sempre, els grups socials més desafavorits i més febles.

 

Però no ens equivoquem, des d'aquesta petita nació europea no ens pertoca fer una anàlisi estatal ni té gaire sentit emmarcar-nos en una Spanish revolution. Perquè, essencialment, el problema de Catalunya no és intern sinó que té arrels externes. Segur que podem millorar el sistema polític i econòmic si mai tenim les eines i la sobirania per fer-ho, però l'arrel de la nostra situació actual és l'espoli continuat a què ens sotmet un règim fiscal imposat per l'Estat i que cap economia pot suportar. No podíem en temps de bonança i ens aboca a la trencadissa en temps de crisi.

 

Quan cridem i ens indignem, ho fem en el sentit que toca? Algú recorda que el dèficit fiscal català arriba als 16.000 milions d'euros l'any? El mateix president Mas declarava, en una conferència recent intitulada 'La sortida catalana de la crisi', que només evitant una cinquena part d'aquest dèficit fiscal Catalunya no hauria de fer ni un sol retall en el seu pressupost.

 

Parlar de l'impost de successions és parlar de la xocolata del lloro a banda de ser una flagrant contradicció d'aquells que reclamen un major compliment de les promeses electorals. Manipular la indignació cap al Parlament de Catalunya no va ser, només, un atac directe a la migrada sobirania del poble català sinó que va ser voler confondre una opinió pública que, una vegada més, s'ha mostrat més madura i més intel·ligent del que algú sospita quan va jutjar amb duresa un bloqueig vergonyós i, aquest sí, indignant. Posats a fer-se un forat al si de la societat catalana, els indignats podrien haver proposat una manifestació a la plaça Letamendi, davant la hisenda espanyola.

 

Com dèiem en començar, a Catalunya la indignació hi és des de fa més de tres-cents anys i la solució no és una altra Espanya, sinó prendre el camí propi fora d'Espanya. Això sí, conscients de la necessitat d'un bon veïnatge: ens agradarà molt compartir la península amb una Espanya més democràtica i menys corrupta. Que tinguin sort en el seu procés i que tinguem clar quin ha de ser el nostre.



Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Víctor Terradellas i Maré
Víctor Terradellas i Maré
Secretari de relacions internacionals de CDC
Opinió · Política
5 lliçons del 26J (per la independència)
Opinió · Política
El nostre vot a Madrid
Opinió · Política catalana
Del bipartidisme a la independència
Opinió · Política catalana
Sentit d'Estat
Opinió · Política
Adéu a l'espanyolitat
Opinió ·
Units per guanyar
Opinió ·
El calendari i el full de ruta del President
Indica publicitat