Els
protagonistes de la recent ofensiva catòlica contra els drets civils, així com
els qui han decidit fer-los de comparses, potser haurien de plantejar-se si
aquesta estratègia els beneficia o, per contra els porta a un carreró sense
sortida. Voler posar al centre de la campanya electoral el qüestionament
d'avenços cívics com el matrimoni sense discriminacions o una visió regressiva
respecte la situació consolidada del dret al control del propi cos suposa, a
hores d'ara, situar-se en una dimensió que difícilment serà entesa. Tret dels
sectors de l'integrisme catòlic, la majoria de ciutadans -creients o no- han
evolucionat més del que alguns es pensen.
L'església
catòlica, atenent a la història recent, hauria de fer un exercici de constricció
i assumir el seu pas a l'esfera privada. Que una jerarquia aliena a qualsevol
lògica democràtica pretenga influir, de la manera com ho fa, sobre les
decisions dels poders públics per imposar la seua ètica al conjunt de la
societat representa una greu distorsió en la lògica de la democràcia
representativa. Però encara sembla més extemporani que líders polítics que
pretenen representar el 'sentit comú' hi collaboren sense recança. Perquè
avui, tot i que potser no ho saben, el 'sentit comú' a la nostra societat és la
tolerància i el respecte a les creences i principis ètics de la resta. I la
separació entre església i Estat.
Sense
assumir, amb totes les seues conseqüències que la religió pertany a l'àmbit
privat de la vida de les persones, ens situem en unes condicions molt
complicades per poder afrontar la creixent diversitat en termes religiosos de
la nostra societat -siga per la nova immigració, siga per la creixent i
accelerada secularització-. Si volem bastir una societat cohesionada basada en
el respecte i en una ètica mínima compartida, caldrà que alguns comencen per
guardar a casa les seues creences, perquè aquesta només pot tindre principis
laics. La resta és divisió, conflicte i imposició. I d'això, especialment a
Catalunya, ja en sabem molt. Els uns i els altres
