Aviat farà tres anys que vaig assumir la secretaria general de l’Opinió Catalana. L’entitat va néixer temps enrere com un espai de trobada per a intel•lectuals i activistes que necessitaven intercanviar reflexions i punts de vista sobre el tortuós procés de construcció nacional. Un espai que va ser definit amb tres paraules que semblaven dir-ho tot –transversalitat, complicitat i coincidència– i que permetien que s’hi pogués sentir còmode qualsevol persona de sensibilitat catalanista, tingués la filiació partidista que tingués. Durant les dues últimes legislatures del president Pujol, l’Opinió va esdevenir un dels pocs espais on dialogaven obertament, i en companyia de molts altres, la gent de Convergència i la gent d’Esquerra. Tant, que no pas pocs membres de l’associació es van convèncer que, arribat el cas, seria possible l’acord per a un govern nacionalista de coalició.
Amb la formació del primer tripartit, el desembre del 2003, tot va començar a canviar. També a l’Opinió. El nomenament de Miquel Sellarès com a secretari de comunicació del govern va comportar el seu relleu i la meva incorporació al capdavant de l’associació, sota la presidència de Fèlix Martí. Aquests tres anys no han estat senzills: el procés de redacció de l’Estatut, la convocatòria del referèndum, la dissolució del govern i finalment les recents eleccions han transformat d’arrel aquell espai en què va néixer, i pel qual va néixer, l’Opinió. El diàleg entre la gent de Convergència i la gent d’Esquerra és ara mateix, amb comptades excepcions, difícil arreu. També a l’Opinió. I això perquè no hem sabut aprofundir en una dinàmica pròpia i a part, allunyada de la lògica de l’enfrontament partidista.
No hem estat capaços de creure-hi, de mantenir-la i de no renunciar-hi, tot i que aquesta dinàmica no partidista és segurament més necessària que mai. Tot i que, puntualment, fins i tot l’hem feta possible. Com en les Jornades que vam celebrar aquest any a Manresa sobre la immigració i els processos d’integració. Com en la recent jornada de reflexió interna dedicada a les polítiques culturals. Des de l’Opinió Catalana encara es pot fer i s’ha de fer molta feina, doncs. Però cal fer-la no tan a remolc de la necessitat o la conveniència d’aquest o d’aquell partit polític, com de vegades pot haver passat, sinó en clau de país. Amb sentit d’Estat.
Ben mirat, és un moment apassionant per refundar l’entitat. Per fer-ne sentir la necessitat. Per explorar les seves possibilitats com a eina d’anàlisi, de debat, de reflexió sobre el present i el futur del país. És un moment apassionant que demana ser capitanejat amb convicció i amb energia. Estic segur que la nova presidència, encapçalada per Muriel Casals, sabrà entomar aquest repte. Jo, personalment, agraeixo als companys de l’Opinió que durant aquests tres anys m’hagin fet confiança, i especialment que ho fes Miquel Sellarès, ànima de l’entitat, quan altres obligacions van reclamar-lo. També li agraeixo que ara hagi acceptat la meva decisió de deixar el primer rengle de responsabilitat dins l’associació i que ell gosi retornar-hi. Li desitjo, pel futur de l’Opinió i el bé del país, tot el coratge.