La gran mobilització del 18 de febrer de 2006 es recordarà com una pacífica insubmissió de la societat catalana contra molts dels seus polítics. S’han recordat afirmacions irrenunciables com la condició nacional de Catalunya i el rebuig d’interferències en el procés d’autodeterminació. Probablement arriba l’hora La gran mobilització del 18 de febrer de 2006 es recordarà com una pacífica insubmissió de la societat catalana contra molts dels seus polítics. S’han recordat afirmacions irrenunciables com la condició nacional de Catalunya i el rebuig d’interferències en el procés d’autodeterminació. Probablement arriba l’hora de distingir entre els que volen plena llibertat nacional i els que prefereixen installar-se en nivells de sobirania limitats per la nació espanyola. Potser s’haurà de dir que el catalanisme d’alguns partits ja no és suficient per solucionar el problema nacional català. Ja no serà útil una transversalitat purament catalana ni les entitats que s’inspiren en aquesta filosofia. També s’haurà de dir que ja no és suficient un diàleg amb el poder espanyol si no es poden trencar les hipoteques que van justificar la constitució de l’any 1978. Ja no serà útil una política de peix al cove com la que es va fer des dels anys de la transició. La generació que ha sortit al carrer té dret a rebutjar les orientacions polítiques que segueixen esperant de Madrid el nostre reconeixement nacional o que es conformen amb una autonomia una mica més ben dotada econòmicament. També tenen dret a rebutjar la por a un conflicte obert amb el poder espanyol: les nacions que volen ser lliures tenen dret a plantejar conflictes si ho fan de manera raonada i pacífica. Esperem l’emergència d’un nou lideratge polític que en lloc d’estar preocupat per guanyar la cursa cap al petit poder que poden administrar, vulguin encarrilar les aspiracions populars I el procés cap a una plena sobirania catalana.