Tot i les rajades d’aquests darrers dies, el país sembla que viurà amb escassetat d’aigua de manera prolongada. Aquesta set, com tantes qüestions, ens serveix, un cop més, per posar en evidència la certa fragilitat que l’identifica.
Darrera de tot el rebombori d’on era més eficaç i eficient arremangar l’aigua, i més enllà del nou tast de genuflexió als dictàmens de Madrid, s’amaga l’evidència que costa, encara molt, trobar mostres que el país es pensa, reconeix i representa d’una manera més o menys unificada.
Sobretot, davant una crisi de pes —que és quan les idees compartides es juguen les garrofes—, com la d’ara, on se’ns retorna a l’evidència que al mínim grinyol, el català —agregat al partit o al gremi que s’escaigui—, fot a córrer cames ajudeu-me sense entrebancar-se en cap revisió sensata de tot allò que deixa de banda.
Doncs al cap i a la fi, d’entre les diverses raons que s’han esgrimit al voltant de si li tocava rebre al Segre o a l’Ebre, molts han deixat un rastre en el seu relat on la culpa de tot plegat sembla correspondre a qui feia un mal ús dels recursos hídrics. No d’un mal ús individual sinó, principalment, territorial. Això és, a casa nostra, un dels dos; el que s’estén en la conurbació de Barcelona, o la resta.
Aquesta dimensió territorial que voleia en la nostra percepció identitària té una part d’irrefutable. El Principat, n’és molt de descompensat, solament cal saber contar per verificar-ho. Ara bé, costa de respondre —ningú mai ho ha fet— per què encara, davant d’aquesta realitat que s’ensuma perdurable, no sapiguem trobar-hi discursos i plantejaments que ens hi acomodi l’encaix. Les opcions per restituir equilibris tant econòmics com d’autoestima són uns més dels problemes del Problema, de naturalesa política. Sense recursos econòmics, és impossible projectar models socials i econòmics que donin resposta a aquestes percepcions de desgreuge entre catalans, i que ens ha exemplificat el problema de l’aigua. Ara bé, allò que és meridià és que si aconseguir els diners per crear una infrastructura ja és complicat, encara ho serà, cada vegada més, donar el tomb a les percepcions de deixadesa del país. Per més inversió que es faci en hospitals i escoles, més elevada n’és la sensació —segons els propis responsables dels respectius departaments. Aquestes percepcions, amollades per processos socials i ideològics, tenen el modus vivendi situat en els mitjans de comunicació. Arreplegant diaris gratuïts, i uns quants dels que no en són, la vista es fa un fart de corroborar la utilització de dades que ho reforcen. En tot cas, i com sempre, veus d’experts en beneir-se les pròpies idees, espanyoles.
S’espera, però, la resposta d’aquells qui acceptant aquestes condicions intrínseques de fragilitat permanent en temps present, ens enumerin els motius per creure que, tot i perennement descompensat des d’una òptica territorial, el país té capacitat per sortir-se’n. I garantir que en un futur, alguns dels seus ciutadans trobaran millor cosa a fer que culpar als de Lleida per regar massa l’hort, o als de Barcelona per projectar camps de golf a la Diagonal.
