Els darrers anys, el catalanisme, està preocupat per adaptar el seu discurs a la complexa realitat social catalana, i generar mecanismes d'identificació nacional que vagen més enllà de la tradicional base cultural i lingüística. Amb raó. Que ningú s'enganye: és la cultura i la llengua, i la identitat que hi està associada el que ha fet que haguem arribat al segle XXI amb una vitalitat nacional que no estava escrita enlloc, i que tantes altres nacions sense estat d'Europa han perdut irremeiablement. Però avui en dia és evident que el catalanisme basat en la cultura i la llengua no és suficient per traspassar el sostre de vidre que ens impedeix avenços substancials. Una part creixent de la població catalana no comparteix, d'entrada, la mateixa herència cultural i per tal de donar forma a una comunitat nacional cohesionada i amb voluntat de ser, cal incorporar noves bases a la identitat col·lectiva.  

El benestar col·lectiu i la garantia de drets socials és un mecanisme especialment potent, perquè connecta amb valors àmpliament compartits per tots els catalans i catalanes. És allò que algú havia anomenat 'patriotisme social'. És un principi que funciona també en altres nacions sense estat, com Escòcia o el Quebec, i que no hauria de caure en l'oblit. Algunes errades estratègiques greus dels seus promotors, com el suport a la llei de la dependència (patriotisme social espanyol en estat pur) o l'ús interessat del concepte per altres sectors poc preocupats per la construcció nacional, no haurien d'implicar el pas d'aquesta concepte al cementiri de les bones idees. Perquè no ens en sobren.

La Generalitat, malgrat els problemes de finançament que pateix, disposa de gairebé plenes competències en matèria de drets socials. I queda molt de camí per recórrer en el desenvolupament d'un sistema de benestar homologable al de molts països europeus. Però si volem que el nostre sistema de protecció social tinga efectes de reforçament de la identitat nacional, no només ha de ser molt més potent i eficaç que ara, sinó que també s'ha de visualitzar com un tret característic català. I això és més complicat. Però el govern podria impulsar algunes mesures singulars per marcar això.

A ningú se li escapa que un dels grans reptes col·lectius que tenim és el de la nova immigració, i la seua integració a la nostra societat. És una pauta habitual que, en absència de mesures correctores, la immigració a les nacions sense estat tendeix a integrar-se a la cultura dominant. Una mostra d'això que diem, sense anar més lluny, la tenim en els percentatges de coneixement de llengües dels nouvinguts. Segons una enquesta del CEO de 2006, mentre més del 78% dels immigrants marroquins parlen el castellà, només un 17,5% han aprés el català. En el cas dels romanesos, els percentatges són del 78,6% pel castellà i el 19,5% pel català. Entre els immigrants equatorians, només un 15% declara parlar el català. Amb aquestes dades, esperar que  els nous catalans adopten de manera majoritària la identificació amb el país és mera il·lusió de l'esperit. Capgirar aquesta tendència, per tant, hauria de ser una prioritat. Perquè per ser forts necessitem una consciència nacional estesa i, sobretot, transversal.

Una mesura relativament senzilla però amb un gran poder simbòlic seria la instauració d'un carnet de residència per a tothom que estigués empadronat a un municipi català. Es tractaria d'una extensió del paper que juga, en certa mesura, la targeta sanitària. Un carnet que done accés a les prestacions socials de les administracions catalanes i que fos acceptat com a identificació vàlida per tots els funcionaris.  Un carnet que, als que tenim DNI espanyol ens estalvie d'haver-lo d'ensenyar a tot arreu. I als que no el tenen, els identifique com a membres d'una societat inclusiva. I que marque la pertinença a la societat catalana a partir dels drets socials, i no del control policial com fa el DNI espanyol.