“Jo no li faré el joc a les caixes i els empresaris...”, o “de quina societat civil parlen?!” Són dos comentaris, sens dubte a contracorrent del cofoisme majoritari, que he sentit en relació a l’acte que va tenir lloc a l’IESE el passat 22 de març per reivindicar que l’aeroport de El Prat tingui vols intercontinentals i una gestió individualitzada i des del territori.
Com a membre de l'Associació Catalana de Professionals la meva implicació en aquesta reivindicació és clara i des del primer dia (l'estiu passat) i seguirà malgrat que, en el darrer moment, i sense conèixer les raons, no rebéssim les invitacions a l'acte. Pot passar i no dedicaré aquest escrit a fer-ne una interpretació. Sí vull reflexionar, en canvi, sobre el diferent ressò que en l'àmbit del catalanisme pot tenir un acte com el de l'aeroport i la manifestació que, només dos dies més tard, va reunir a unes 15.000 persones per protestar contra un dels principals problemes als que ha de fer front avui la societat catalana, el del dret a l'habitatge, que l'evolució del mercat i les polítiques públiques han aconseguit convertir en paper mullat.
Ningú esperaria trobar-se a la manifestació el mateix públic que va acudir a l'IESE, però no seria descabellat demanar la mateixa voluntat transversal i d'unitat social que pot disparar un acte com el de l'aeroport per qüestions com les de l'habitatge. No seria descabellat imaginar que si algun líder sindical, per posar un exemple, podia estar present a l'IESE (és clar que sí!) amb la mateixa raó (o més!) podria estar visiblement present i compromès en una reivindicació com la de dissabte.
He defensat en aquesta mateixa secció l'existència d'objectius nacionals. A aquestes alçades poca gent defensarà que la creació de riquesa social inevitablement és un joc de suma zero (és a dir, on uns guanyen i els altres perden). Al contrari, afirmar que el creixement és un ingredient bàsic per a la justícia social (perquè de res serveix repartir engrunes) no és avui cap novetat. Està clar que amb un aeroport potent en surt guanyant tant el taxista com el propietari d'hotels (certament, amb nivells diferents) i, en general, la societat en el seu conjunt. Podríem dir que, des d'un punt de vista nacional, tothom en surt guanyant.
Per això defenso des de plantejaments d'esquerres actes de la societat com el de l'aeroport (llàstima que ERC no es pogués visibilitzar més). Però, justament, per fer ús del qualificatiu "nacional" amb coherència aquest no es pot reservar per la societat civil que, per entendre'ns, no té problemes d'habitatge. I si la voluntat transversal que mou a la societat civil catalana i se li suposa al catalanisme pot servir per mobilitzar en el tema aeroport també ho hauria de fer en el tema habitatge. Ho és menys nacional i menys digne d'unitat social un que l'altre?
Crec que ja han passat els temps en que s'oposava el catalanisme a l'esperit de la lluita de classes, el que avui en diríem justícia social, com dos objectius irreconciliables. Noms com els de Joan Comorera, Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, o Lluís Companys, van ajudar a fer aquest camí. No els hi donem l'esquena. Que no es pugui dir que l'adjectiu nacional és una cortina de fum per no parlar dels temes que realment interessen a la gent. Si parlar d'ETA és una forma de no parlar dels veritables problemes a nivell espanyol, que parlar de l'aeroport a Catalunya no impliqui en cap cas no preocupar-se amb la mateixa intensitat per problemes com el de l'habitatge. Que l'interès nacional ens reuneixi per defensar l'aeroport del Prat i, igualment, un habitatge digne per tothom.
