Els Mossos d'Esquadra són a l’ull de l’huracà, aparentment per una allau de denúncies per suposada extralimitació de funcions, però, més concretament, perquè el cos policial mani no actua com a responsable últim de la feina que fa -com hauria de ser-, sinó que depèn de polítics, amb interessos més electorals que governamentals, així com de les versions que difonen un munt de periodistes i mitjans, públics i privats, sovint arrenglerats amb els polítics de torn.
La cosa ve de lluny, però s’ha intensificat des que les responsabilitats policials i de seguretat del país són en mans d’ICV, que fa una feina antagònica amb els seus postulats antisistema. Primer van ser els robatoris a llars rurals i urbanes, bàsicament concentrats en indrets on els mossos no eren encara desplegats, o ho estaven sent amb comptagotes, mentre la Guàrdia Civil o la Policia Nacional ja havien cessat funcions, per irresponsable decisió del govern espanyol, acatada pel tripartit.
D’ací, que tots els temes relacionats amb la seguretat passin a ser del domini públic, i sempre en versió oposada a la dels Mossos d’Esquadra, cosa absolutament inaudita, perquè la primera condició de qualsevol política de seguretat és atorgar credibilitat a les forces encarregades de mantenir-la i que gaudeixen dels mecanismes d’investigació suficients per a determinar responsabilitats quan n’hi hagin. Justament, vulnerar aquest principi bàsic de la seguretat, que és la confiança en les forces de l’ordre, ha originat episodis de veritable xafarderia social, política i mediàtica, com ara les confrontacions amb els okupes, alguna desafortunada reducció per mort d’un malalt mental agressiu, l’aplicació de la força sobre d’un delinqüent manifestament violent en comissaria, els punxons emprats per a controlar manifestacions no autoritzades i amb voluntat d’aldarull, les detencions consumades que finalitzen amb ulterior fuga del criminal per la finestra del cotxe policial amb resultat de mort, o els suposats maltractaments a les presons. Per alleugerir, una contundent detenció contra les organitzacions de lladres que actuen al TMB amb incriminació penal inclosa, per acumulació de faltes lleus, que és com el codi penal considera els furts ocasionals.
No és estrany, doncs, que els agents i els seus comandaments se sentin desemparats i considerin que ningú no els defensa i que les acusacions que fan els seus detractors els surten de franc, motiu pel qual algun sindicat ja ha demanat a Interior que actuï judicialment contra els denunciants falsos per tal de començar a posar fil a l’agulla. A la fi, aquest descontentament es traduirà properament en diferents accions sindicals destinades a reivindicar i recuperar el prestigi dels Mossos d'Esquadra. SAP-UGT, SPC, SME-CCOO, APPAC i CAT convocaran durant la primera quinzena de juny, una manifestació per demanar respecte per la tasca policial, en un acte que comptarà amb el suport dels sindicats de les policies locals, també força desprestigiades en haver de servir criteris consistorials, més propers a la recaptació que a l’ordre, ja es tracti de delinqüents o d’il·legals. En això, els mitjans no perden ni un minut en destacar el munt d’il·legals camuflats al cens municipal en seus municipals, ni en criticar que la policia no pugui tenir accés a aquestes dades per a investigar el terrorisme islamista, que campa pels seus furs amb la permissivitat existents a Catalunya.
Malgrat tot, no es detecta cap voluntat política d’ordenar les coses per part del govern català. El mutisme del segon tripartit sempre mira de tapar les complicacions, i més quan hi ha eleccions a prop. No és casual que el desprestigi dels Mossos enforteixi la “credibilitat” antisistema dels ecocomunistes, sobretot amb l’episodi Núria Puértolas de per mig.
En tot cas, actituds governamentals com les exemplificades amb els Mossos, atempten, per negligència, contra la credibilitat de l’autogovern català. De precedents similars ja n’hi ha hagut: tercera hora de castellà. Si es repeteixen en altres àmbits, la reacció lògica de la gent serà demanar garanties al preu que sigui, ni que hagi de ser delegant més i més responsabilitats a l’Estat (reespanyolització). Quants polítics no aprofitaran, llavors, per culpar el que anomenen “nacionalisme” com a causa de tots els mals, i difondran la idea que el catalanisme és la raó de l’empobriment i de la pèrdua d’opcions de Catalunya a Espanya i al món. Diaris com El País en economia (quan la causa veritable eren els 15.000 anuals de dèficit fiscal), i El Mundo en política (aprofitant els tacticismes i la inconsistència d’ERC) , ja fa anys que ho afirmen. Cada cop que els nostres diaris i els mitjans audiovisuals públics (CCRTV) critiquen i denuncien amb lleugeresa als Mossos, estan fent el mateix, afermant un precedent que podria tenir moltes rèpliques a curt i mitjà termini, totes negatives per a Catalunya i els catalans.
