No hi ha problemes públics evidents; ja que les seves fronteres, les solucions que s’hi proposen i les raons per a intervenir-hi es desplacen sota l’influx d’actors que sovint competeixen per imposar definicions i vies d’acció. Així doncs, com —però també qui, quan, on i per què– es transforma un fenomen social en un problema de seguretat?
La qüestió no resulta, avui menys que mai, intranscendent: quan un conflicte es transforma en un problema de seguretat, aleshores es posa per davant de la resta a l’agenda política i acapara els recursos que fins aleshores li havien estat regatejats.
A més, la gestió dels problemes de seguretat reclama, gairebé sempre i en gran mesura irreflexivament, la supressió de llibertats individuals en nom d’un indiscutit dret col·lectiu a la seguretat; i, alhora, en reduir la crisi a un problema de seguretat, tal i com ho venim fent sistemàticament en l’esporuguida societat del risc global, no només menyspreem temeràriament el potencial d’evolució que s’expressa en tota crisi, sinó que reforcem cegament els poders repressius en detriment de possibles solucions basades en el diàleg, la tolerància i la convivència.
A qui correspon, doncs, la responsabilitat en la producció dels problemes de seguretat? Als polítics? Als mitjans de comunicació? A l’opinió pública? Als lobbys de la (in)seguretat? I, en darrera instància, què hi podem fer cada un de nosaltres? Però, i si la pregunta pertinent fos una altra?: quina és la nostra participació, en tant que membres d’una comunitat, en el procés de producció psicosocial dels problemes de seguretat?
