Catalunya viu aquests dies dos fets de gran transcendència per a la seva història contemporània: l’acceptació a tràmit de l’Estatut a les Corts i el desplegament dels mossos d’esquadra a la ciutat de Barcelona. Aparentment pot semblar que no guarden relació entre ells. Però de fet és precisament tot el contrari. Tots dos esd Catalunya viu aquests dies dos fets de gran transcendència per a la seva història contemporània: l’acceptació a tràmit de l’Estatut a les Corts i el desplegament dels mossos d’esquadra a la ciutat de Barcelona. Aparentment pot semblar que no guarden relació entre ells. Però de fet és precisament tot el contrari. Tots dos esdeveniments comparteixen un mínim denominador bàsic: l’avenç en l’autogovern del nostre país per decidir sobre el què és del seu interès. Recordo quan em vaig incorporar el juliol del 1996 al Departament de Governació, pocs anys després Departament d’Interior. El desplegament tot just es trobava en la seva fase inicial. I dos anys després vàrem aconseguir, per allò de l’aritmètica política, dos objectius molt anhelats: la supressió de la blasmada figura dels Governadors Civils i la transferència de la policia de trànsit als mossos d’esquadra mitjançant l’article 150. 2 de la Constitució (via de millora de l’autogovern que aquests dies és objecte d’un atac ferotge per les forces més retrògrades en el debat del Nou Estatut). Sortosament, a data d’avui ningú discuteix la legitimitat de la policia catalana, ni tan sols aquells que pretengueren aturar-la i que el dia 1 de novembre d’enguany l’han celebrat en primera persona com un mèrit propi. L’essencial és que el desplegament és una realitat; i el guany és per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que comprovaran ben aviat com la seva seguretat millora. Els mossos, comandaments i agents, .compliran amb escreix les expectatives dipositades en ells: dono fe que són un gran cos de policia. El repte, ara, correspon principalment als més alts responsables polítics. Ells han de ser capaços de dotar el desplegament operatiu amb veritable polítiques públiques de seguretat que orientin les prioritats de les actuacions i no ho deixin tot en la tasca estrictament policial. En altres paraules: cal un lideratge sobri i rigorós. Catalunya té aquests dies importants reptes: cal avançar i perseverar en el que ja tenim (una veritable gestió del desplegament) i mirar l’horitzó amb esperança (obtenir un més i millor autogovern amb l’Estatut). Els Catalans volem ser un país de primera divisió. I l’autoritat moral es guanya també en la gestió discreta del dia a dia.
