Era la crònica d'un rescat anunciat: Portugal s'ha rendit a l'evidència i ha demanat l'ajut d'Europa. Ja tenim les primeres declaracions i xifres oficials amb el mateix president de l'Eurogrup al capdavant, Jean Claude Junker, que ha xifrat en 75.000 milions d'euros el rescat financer de Portugal.
Poc a poc el cercle s'estreny i l'Estat espanyol comença a notar l'alè del llop que el persegueix. Arriben, ja ho sabem, els comicis als municipis, a bona part de les autonomies (sic!) espanyoles i s'accelera l'estat de precampanya per les eleccions a les Corts espanyoles en què s'han instal·lat PSOE i PP des de fa mesos.
I és només des d'aquesta perspectiva electoral que podem entreveure perquè hi ha un acord tàcit entre el poder polític i econòmic espanyol per maquillar xifres i resultats i endarrerir el rescat fins que la Moncloa tingui un nou inquilí. Però el rescat és del tot probable que arribi. Espanya, al més pur estil Zapatero, ha fet els deures tard i malament i, encara ara, una certa esquerra demagògica posa pals a les rodes per uns canvis que, paradoxalment, són la darrera garantia per salvar una part significativa del sistema de protecció social i, alhora, la dreta entestada a ocupar el poder com sigui, ni recorda on van desar el bagul de la responsabilitat. Del rescat, però, ni parlar-ne. No fos cas.
Seria magnífic poder dir que ja s'ho faran però és del tot irreal. Si Espanya s'enfonsa ens tocarà pagar -pagar més encara- els plats trencats. Catalunya ha pogut trampejar en època de bonança malgrat l'espoli fiscal, però ara mateix ens trobem al límit. Però a vegades arriben veus de fora que ens recorden qui som i, sobretot, què podem ser. Aquesta vegada ha estat Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional i professor de Harvard, que ha declarat: 'Si Catalunya fos independent seria el país més ric del món'.
No seré jo qui contradigui un expert d'aquestes característiques. Tant se val si serem el primer, el desè o el vintè, però és evident que una Catalunya lliure i sobirana superaria amb nota aquesta crisi i que ens cal, com a primer pas imprescindible, establir amb urgència un nou marc fiscal entre Catalunya i Espanya. Fins fa quatre dies era políticament desitjable i ara ja és econòmicament imprescindible.
Per definició, qui necessita un rescat és que ha estat segrestat. Tenim tot el dret i ens cal tota la determinació per viure en llibertat.
