El to d'aquesta campanya electoral espanyola està essent realment curiós. No tant pel que comportaran els mateixos resultats electorals, sinó perquè estem contemplant amb ulls cansats una campanya com les de sempre.
És a dir, com si res no hagués passat, al mateix temps que la crisi europea ens situa davant d'un nou escenari que encara no comprenem del tot, però que té indicis molt preocupants, tant per a l'economia com per a la política.
Mentre a l'entorn internacional observem com es desplaça el poder democràticament escollit per polítics posats a dit per un poder econòmic sense rostre, aquí ens toca passar pel ritual d'unes eleccions que molt pocs creuen que ajudaran a canviar cap a millor les nostres vides. Passi el que passi el 20-N, qui governi haurà de seguir els dictats dels poders fàctics europeus per tal de remuntar una situació que han contribuït a provocar els mateixos que ara apareixen com a salvadors de l'economia europea.
Si això no és una nova forma de dictadura, ja m'explicaran què és!
I és per això que, mentre l'estil de la campanya és el mateix de sempre, la nostra mirada com a electors està canviant radicalment. Els electors hem entrat en un desencís del qual les velles fórmules polítiques de segur que no ens poden rescatar. I alhora observem astorats com es formen governs dits de tecnòcrates, en què un nou perfil de polítics (al capdavall un governant és un polític) que no passen per les urnes i que gestionen els interessos dels mercat financer actuen amb mesures que van clarament en contra de la voluntat dels ciutadans. Si això no és una nova forma de dictadura, ja m'explicaran què és!
Les qüestions polítiques més rellevants ja no passen per Madrid. Es decideixen a Berlín, i en una Unió Europea que està madurant a còpia de garrotades. I Espanya no deixa de ser una peça mal ajustada en un trencaclosques europeu que perd pes geoestratègic i econòmic en el context mundial. El gran joc de l'economia global sembla haver convertit el joc democràtic en un petit entreteniment sense massa conseqüències.
Però no és del tot cert, això. La política que es fa a casa nostra té conseqüències en les nostres vides. Tant en l'atenció mèdica que rebem com en les oportunitats que l'educació proporcionarà als nostres fills. I fins i tot en el terreny polític, l'ascens del PP a Catalunya marcarà un punt d'inflexió que el catalanisme faria bé de saber interpretar. El desacomplexament de l'espanyolisme conservador ja fa estona que avisa sobre la fallida del catalanisme pactista. I vet aquí que encara continuem en la discussió sobre quina estratègia cal plantejar a Madrid.
