En el debat sobre el estado de la nación que va tenir lloc la setmana passada al Congrés del diputats varem poder veure i sentir com el president del Govern espanyol mantenia la seva postura d'immobilisme absolut.
Una postura respecte a la voluntat del poble de Catalunya de celebrar el referèndum d'autodeterminació el proper 9 de novembre.
En el seu discurs Mariano Rajoy va reiterar la postura de que no vol ni pot negociar, acordar, autoritzar o convocar el referèndum d'autodeterminació basant-se en l'argument, àmpliament repetit però no per això menys fals, que la Constitució no ho permet. I aquesta vegadai hi va afegir un segon motiu dient que "nadie unilateralmente puede privar al conjunto del pueblo español de su derecho a decidir sobre su futuro. Ni el Gobierno, ni ningún otro poder del Estado, ni siquiera esta cámara puede hacerlo".
En aquesta frase hi descobrim un motiu, si voleu, encara més democràticament execrable que la --ja de per si-- prou escandalosa negativa a deixar votar els catalans en base a una llei que al seu torn en diuen "democràtica". En aquesta frase, l'autor del discurs, òbviament ha volgut jugar amb el concepte del "dret a a decidir" i l'ha aplicat al poble espanyol. Però en fer-ho ha acceptat de facto que el "dret a decidir" existeix (quelcom que fins ara el PP negava en els seus discursos iquan parlava de "un supuesto e imaginario derecho a decidir").
El problema ja no és el dret a decidir. El problema és el subjecte que ha d'ostentar aquest dret"
Si en aquesta frase substituïm pueblo español per pueblo catalán convindrem que semànticament funciona exactament igual de bé, i que si algú creu de debò que ningú pot privar el poble espanyol del "dret a a decidir" el seu futur, també hauria de creure que ningú no té dret a privar el poble català d'aquest mateix dret.
I aquí és on apareix, amb tota la seva cruesa, l'argument de fons del PP, el PSOE i de l'Estat per a voler prohibir el referèndum. El problema ja no és el "dret a decidir" --un dret que es reconeix que existeix. El problema és el subjecte que ha d'ostentar aquest dret. Senzillament, es pressuposa que el pueblo catalán no existeix. I quelcom que no existeix no pot ser subjecte ni objecte de drets. És la negació de la nostra pròpia existència com a entitat nacional i política col·lectiva.
Els catalanes som simples conveïns d'una regió administrativa anomenada Catalunya. I, com a tals, tenim els mateixos (pocs) drets individuals que qualsevol altre súbdit del Regne d'Espanya. I punt. Aquest plantejament du la qüestió més enllà de la discrepància política. Ens trobem davant la negació de la realitat. Davant la voluntat de supressió del mateix concepte de catalanitat. I si mirem els darrers segles de la nostra història, no és cap novetat, oi?
