Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 31 de d'agost del 2011 | 13:15
Opinió · Política
Josep Poca
Escriptor

Ens estem quedant sense Savis

I no sé veure gaire clar quins són els qui els substitueixen. El traspàs d'Heribert Barrera m'hi ha fet pensar. Com en totes les morts, amb els difunts posats a la caixa, tot són flors i violes. Els elogis més eloqüents i els reconeixements més entusiastes. De totes bandes i sense gaires pal·liatius.

Sembla que ningú recordi o vulgui oblidar allò que consta en les hemeroteques. D'en Barrera se n'ha dit de molts grosses. Fins i tot, fou acusat de feixista i nazi, quan exposà el seu pensament sobre la immigració. Tampoc els homes del seu partit, ERC, no li van fer costat, encara que potser es passa l'Enric Vila quan escriu que "el tractaven de vell boig".

Si més no, el van deixar de banda al seu pis del carrer Massens, amb comptades escapades d'alguns dels seus. Sense gaires escarafalls, m'ho manifestava en les visites que de tant en tant solia fer-li. La darrera fou pocs dies abans de caure malalt. Hi vaig anar a sol·licitud seva, quan, fruit d'un article que havia escrit per aquest diari digital sobre el daltabaix d'ERC, em va voler desmentir la informació que havia donat sobre el Jordi Sánchez (mai no va entrar al partit) i confirmar-me altres judicis sobre alguns dirigents que jo havia emès. Fou força crític amb alguns d'ells. Sempre, però, sense acritud ni revenja. Va acabar, confirmant-me que es trobava feble, amb la vista i oïda molt minvades. Esperançat, però, per la revifalla del corrent independentista prou evident, malgrat les dificultats i reticències. Crec, sincerament, que ens ha deixat amb una certa pau interior, creient que les coses van per un bon camí, que no té retorn.

Tot plegat m'ha portat a la memòria uns altres dels Savis que ens van deixar, relativament fa pocs temps, Joan Triadú i Josep Benet. D'aquest darrer voldria parlar-vos, atès que vaig ser molt a prop d'ell en els seus darrers anys, fins a completar alguns dels llibres que havia deixat ja molt avançats (Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat).

Retirat al seu pis del carrer Calvet, d'ençà d'haver deixat la direcció del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, es feia mala sang veient l'evolució de la política a casa nostra i la poca consistència dels homes de govern. Es dolia que tiressin endavant propostes, al seu entendre, del tot desassenyades, com la reforma de l'Estatut. "Aquests homes no entenen res de res. Aquest camí ens portarà a un  pedregar. Amb la feinada que vam tenir per aconseguir aprovar el primer text i els equilibris que vam haver de fer per introduir-hi esmenes que el fessin més assequible, i ara, de cop i volta, els ofereixen la possibilitat de dinamitar totes les millores introduïdes. En sortirem molt malparats!", es dolia. Doncs bé, com hem pogut comprovar, sembla que no anava del tot desencaminat. "Què els costaria parlar-ne amb les persones que vam a haver de lluitar per aconseguir aprovar-lo?", es preguntava, però no obtenia cap resposta. Ells eren prou savis i no els calia cap consell per tirar endavant el seu propòsit.

Amb això, com en tantes altres coses, es migrava per poder-hi dir la seva, per oferir els seus coneixements i la seva experiència política. Però..., era un vell polític, al qual li havia caducat la seva credibilitat i oportunitat. Llàstima.

Sobre el Memorial Democràtic, tema encara avui ben present en la disputa política, potser seria bo que els actuals responsables de redreçar el seu contingut, rellegissin (si és que mai el van llegir) el pròleg de les seves Memòries, I (De l'esperança a la desfeta: 1920-1939), on té paraules duríssimes sobre el promotor d'aquesta "mena d'organisme orwellià, totalitari, però d'estar per casa, com no se'n troba cap altre de semblant en els països democràtics". Quan li vaig insinuar que potser no era el lloc més adient per arremetre contra aquesta proposta, va dir-me: "Potser no tindré altra oportunitat per a fer-ho. Ho considero tan greu, que no puc esperar més, per denunciar-ho", foren les seves paraules.

Per què retrec tot això? Perquè em dol que deixem escapar, sense aprofitar-los o fins i tot menyspreant-los, aquests homes claus en la història del nostre país, dels quals només ens recordem, amb grans panegírics, quan ja no poden fer-nos més nosa, perquè la seva veu crítica ha callat per sempre.

He sentit vergonya aquests dies llegint les lloances que li han fet al Molt Honorable Heribert Barrera molts dels qui fins fa pocs dies l'havien menystingut, increpat o, almenys, deixat de racó. Són d'agrair les paraules del president Pujol, reconeixent que, també ell, havia estat poc sensible als requeriments i als advertiments del vell patriota.

A l'acte de comiat al Parlament hi eren tots. Millor dit, la major part. Potser m'equivoco, tant de bo, però no vaig saber trobar la persona d'un, fins fa poc, destacat dirigent d'aquest partit que Heribert Barrera va intentar redreçar després de la seva tornada des de l'exili. La seva presència hauria estat un acte de reconeixement, millor dir, de justícia.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Poca
Josep Poca
Escriptor
Opinió · Política
Mentrestant, què?
Opinió · Política catalana
El pensament de Carrasco continua molt viu
Opinió · Política catalana
Potser ja n'hi ha prou de xantatges
Opinió · Política
"I have a dream"
Opinió · Política catalana
Per fi, he pogut dormir
Opinió · Política catalana
I què us pensàveu, doncs...
Opinió · Política catalana
Sense Mas, això no acabarà bé
Indica publicitat