M’ho miro des de lluny, com una “ciutadana informada” que diria Alfred Schultz, des dels mitjans de comunicació. Però em sembla que el trencaclosques del procés de pau a Euskadi està format per uns arbres molt grans que no deixen veure els que hi ha darrere, que potser són molt més importants.
Tal com s’està plantejant la política del govern espanyol en aquesta qüestió, la mateixa activitat dels tribunals de justícia (que semblen voler intervenir sigui com sigui en la política), i el tarannà de la informació que està arribant a la ciutadania, tots coincideixen a donar tot el protagonisme del procés de pau a ETA. Els altres actors, els que de veritat volen la pau (els partits bascos, incloent-hi Batasuna), els sindicats, les plataformes civils, l’empresariat... Tots aquests no compten per al diàleg.
Al País Basc ja fa temps que se n’han adonat, que el diàleg s’ha d’establir a la societat basca i els seus representants. Per establir un nou marc de convivència, sense interferències que contaminin aquesta voluntat i la vulguin utilitzar per interessos partidistes. Però, de moment, el govern espanyol continua donant el protagonisme de la negociació a ETA i el PP, els dos actors que han fet més per impedir el diàleg en la història recent.
ETA és evidentment un problema per a la convivència al País Basc, i per a la dignitat d’una societat que té massa virtuts per merèixer aquesta violència sagnant. Però és lògic pensar que la solució es troba en fer pendular l’acció de tota la societat basca i dels seus representants legítims (malgrat les lleis i els envits judicials) al voltant d’ETA. No hauria de ser al revés? No caldria pressionar l’acció d’ETA per la força d’una mesa de diàleg de partits i de la implicació de tota la societat en aquest procés? No és erroni pensar que la solució del problema es troba totalment en les mans d’ETA?
Aquesta centralitat mediàtica i madrilenya de l’organització terrorista en aquest procés sembla més un enèssim intent de criminalització del nacionalisme basc que no pas un veritable procés de pau. En una democràcia, els protagonistes dels diàleg haurien de ser uns altres, i els terroristes s’haurien de sentir empesos per tota la societat a no defugir-lo. De moment, però, els únics fets que hem observat és que els terroristes continuen posant bombes. Però es persegueix policialment i judicialment als que promouen el diàleg per la pau. Mala peça al teler tenim si aquesta és l’esquema de pau i democràcia a Espanya!
