"Catalunya només pot avançar en el camí del seu autogovern, en els moments de crisi de l'Estat espanyol. Perquè passats aquests moments, aquest Estat s'aferma, i no sols es nega a cedir més competències, ans intenta de recuperar directament o indirecta les cedides" Josep Benet. En Salvador Cardús titulava el seu darrer article de l'Avui País carregós. Enfront un nacionalisme espanyol que ha anat deixant enrera la càrrega del franquisme i s'ha reformulat desacomplexadament en el context europeu, tot i mantenir molts dels seus tics, el nacionalisme català s'ha tornat carregós, perquè ha perdut en aquest context la seva qualitat de bandwagon, d'aposta guanyadora.
Va perdent el seu to de modernitat, de progrés, i s'apareix -fruit en bona part també de la capacitat de la visió nacional espanyola per imposar una narració en aquest sentit- com una càrrega, resistencialista, tancat en ell mateix. Fa uns mesos, arrel de la descoberta que el socialisme espanyol va fer del treball de Lakoff i el seu framing, el que es posava de manifest a Catalunya era que el discurs guanyador que s'anava imposant en la narració era justament el del món socialista, i el que estava perdent la batalla de la definició dels termes del discurs polític (del framing, si voleu) era justament el nacionalisme català. Una mostra d'això és l'incipient emergència d'un nou consens nacional espanyol fruit de la interacció entre els discursos del PSOE i el PP. Una interacció competitiva que pot donar com a resultat un discurs de síntesi. No només perquè PSOE i PP puguin fer pactes d'estat sinó sobretot perquè discuteixin políticament i competeixin electoralment sobre uns mateixos termes, és a dir, amb un consens sobre la concepció d'Espanya (una sola nació amb un nivell de pluralitat regional), els principis polítics del discurs (la suposada preeminència dels drets individuals sobre els territorials) i de l'articulació de l'estat (una descentralització administrativa homogènia, funcional, amb una dimensió política de segon ordre).
Aquesta situació reforça la hipòtesi que els processos i debats sobre l'articulació de les nacions sense estat tendeixen a generar arranjaments institucionalment inestables, ja que no poden resoldre la tendència de l'estat-nació a definir i promoure un projecte d'identitat nacional compartida pel conjunt dels habitants del seu territori. Així, cal tenir present que els escenaris d'equilibri institucional estable que es dibuixen són tendencialment dos. Dos models entre els quals els termes mitjos són inestables, això és, acabarien tendint cap a un o altre dels dos models principals. En el cas de Catalunya aquests dos models estables són la Catalunya-regió i la Catalunya-estat. I aquest és el repte del nacionalisme català contemporani; la construcció del projecte polític de la Catalunya-estat.
