En els darrers temps, la reiteració d’incidents en les infraestructures ha evidenciat les limitacions del sistema bàsic de comunicació i de transport a Catalunya. Que Catalunya se’ns queda literalment a les mans. En aquest context, la preocupació i indignació de la ciutadania no ha fet més que créixer, oimés quan aquests episodis de col·lapse en la xarxa viària, ferroviària, elèctrica o a l’aeroport del Prat s’han anat repetint.
Curiosament, o no, tots els actors polítics, els principals agents econòmics i socials del país, a més de les entitats més representatives de la societat civil organitzada han coincidit en l'anàlisi: Catalunya pateix un greu dèficit d'infraestructures acumulat al llarg del temps. Nogensmenys, l'esforç històric anticipador, fet per les institucions i la societat civil catalana des de fa anys, no s'ha vist compensat posteriorment amb la necessària inversió per part de  l'Estat, en funció del pes demogràfic o de l'aportació de Catalunya al PIB estatal. Aquesta situació d'emergència nacional reclama un canvi. Tanmateix, aquest canvi l'hem d'assolir amb el desig de solucionar els problemes tots junts, des del diàleg i la concertació. Fins i tot, m'atreveixo a dir que és necessària una aproximació a la qüestió sense complexos, però sense demagògia, atès que hom pot constatar que la situació actual és imputable, amb major o menor intensitat, a tots els responsables polítics en democràcia. Només cal examinar retrospectivament els successius pressupostos de l'Estat en matèria d'infraestructures, i les respectives liquidacions, a més del baix nivell d'execució.

Assistim doncs a una situació que reclama la màxima unitat dels representats polítics i de la societat civil catalana davant la imminent discussió dels pressupostos de l'Estat per a l'exercici de 2008. Cal que els 41 diputats catalans donen un exemple d'unitat i facin una demostració de força les pròximes setmanes.