Dubto que haguem vist encara les veritables conseqüències del canvi de cicle que representen les eleccions del 9M, perquè de fet no es tracta de les conseqüències d'unes eleccions, sinó de la fruita que ha madurat al llarg dels anys. Sense cap mena de dubte hem deixat el model de la transició enrere, en què s'anava definint un model institucional. En aquell context, les jugades tàctiques (el peix al cove i operacions més importants com la creació de TV3) tenien la virtut d'obrir espais d'autogovern. De la mateixa manera que es produïen envits en sentit contrari per part del govern espanyol i d'altres poders estatals (23-F, LOHAPA).
Ara tots els missatges que arriben de la part espanyola és que el model institucional està tancat. I realment els molesta que els catalans continuem insistint i trucant a la porta de les reformes institucionals. És més, com van dir fa molts anys els professors de comunicació Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, l'elasticitat de l'Estat és reductiva. És a dir, tendeix a recentralitzar tant com pot les polítiques. I no pas a expandir-les i delegar-les cap a la perifèria.
La marca "govern d'Espanya" és el que defineix millor aquest nou context, en què les reivindicacions catalanes seran cada vegada més vistes amb hostilitat. Si durant aquests trenta anys de democràcia espanyola, Catalunya no ha trobat l'encaix a Espanya, no sembla pas que això hagi generat cap sensació de fracàs a la part espanyola. La vivència del fracàs és plenament assumit per la part catalana. La identitat espanyola no inclou gens la diversitat, ni en la teoria ni en la pràctica. És un fet tan palpable com que el discurs de l'Espanya plural fou inventat per a consum exclusiu dels catalans.
El nomenament de Carme Chacón i Celestino Corbacho com a ministres mostren també aquest tomb de les relacions entre Catalunya i Espanya. Són els representants del PSC que millor poden fer "Polítiques d'Espanya", sense matisos diferencials que destorbin.
Davant d'això, crec que ens els pròxims mesos s'hauran de produir molts moviments en les estratègies dels partits catalans. Alguns sectors potser continuen pensant que cal continuar contribuint a les polítiques socials espanyoles, que puguin revertir positivament a Catalunya (com les engrunes que cauen de la taula dels rics). Altres ja comencen a pensar que només té sentit demanar competències (i les seves partides pressupostàries). I finalment, hi ha qui veu que senzillament no interessem ni interessen les nostres reivindicacions. Ens estan ensenyant la porta de sortida. Qui s'atreveix a obrir-la per marxar?
