Ja deia Antoine de Saint-Exupery que intentem explicar les coses noves amb paraules velles. El nou postnacionalisme de Montilla és realment una proposta vella, amb paraules velles, dita en escenaris nous. Si fins ara els que havien intentat propagar aquesta idea eren els intel•lectuals (persones autoanomenades així que escriuen en un diari en castellà), ara el PSC ha reprès aquesta idea per justificar ves a saber si el pacte amb ERC, o el poc perfil catalanista del presidenciable. Potser els esquemes equivocats han fet pensar als dirigents del PSC que algun dia el conflicte nacional s’acabarà i que aleshores es desinflarà el suflé electoral nacionalista (CiU i ERC), i ells es podran dedicar a gestionar i a acabar de fer forat electoral enmig de les despulles d’aquests dos partits nacionalistes en guerra. No dubto pas que aquestes prediccions sobre el postnacionalisme responen als seus desigs. Però em permeto dubtar del seu encert.
Si d’alguna cosa podem estar segurs és que la generació de joves que ha crescut a l’escola en català és més conscient que cap altra de les limitacions culturals i lingüístiques que se li imposen en el nostre marc polític i en el funcionament de la nostra societat. Han estudiat en català, però no poden veure cinema en català, els grups de música en català que els agraden més estan proscrits en la majoria d’emissores de ràdio i de les cadenes de televisió (fins i tot de TV3), tenen un marc de referents simbòlics empobrit, que s’han de reconstruir solets amb enganxines del “burro català” o les gorres “1714”, i segur que intueixen que les expectatives polítiques de resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya s’han allunyant vint-i-cinc anys més després de l’aprovació de l’Estatut. No és estrany, doncs, que els projectes més radicals i alternatius tinguin bona premsa entre uns joves que són més conscients i més reivindicatius que no pas els de la meva generació (de fet, quan s’havien vist tantes estelades com ara?). És clar que hi ha els altres joves, els que no se senten reivindicatius, els que volen ser “normals”, i que tenen poc interès a priori, en el que li passi a la llengua, la cultura i la nació catalanes. Però com que la gestió política precisament no ha pogut resoldre això (què ha de passar amb la llengua, la cultura i la nació catalanes), doncs tenim debat sobre els temes anomenats “identitaris” per anys. I pujats de to, tenint en compte l’ús que fa d’aquesta qüestió el PP per sortir a la foto com el partit més legítimament espanyol. Per tant, ningú no en pot restar del tot indiferent (fins i tot el partit dels Ciutadans hi ha vist el negoci).
Si algun dia els joves actuals més polititzats es postulen amb alguna etiqueta pròpia, no crec que sigui la de postnacional, sinó la de postestatut.
