Aquests dies, veient la disjuntiva que es planteja a les files socialistes de cara a la negociació del finançament i l'aprovació dels pressupostos, he recordar el text de Masaryk davant del Parlament de Viena el 20 de març de 1893. Tomá Garrigue Masaryk ha passat a la història per ser el "pare" de la pàtria Txèquia, de ser l'actor polític que va portar a la independència de Txecoslovàquia.
El catalanisme no té cap personatge semblant perquè no ha assolit mai la independència, a excepció, tot i que amb matisos, de Pau Claris. El catalanisme ha proporcionat, en canvi, pares de la Constitució espanyola, ministres del govern de l'Estat espanyol, i funcionaris brillants al servei d'aquest Estat. Aquests serveis prestats, però, no han desenvolupat un compromís total amb aquest Estat ni amb el seu marc nacional. Catalunya ha tibat i ha generat compromisos al seu torn.
s hora que el catalanisme resolgui el seu projecte. No em refereixo, és clar, als independentistes, que ja han pres partit entre Catalunya i Espanya. Em refereixo al catalanisme que intervé a Madrid, i en el qual també ha collaborat l'independentisme, per contribuir a la governació de l'Estat, tot reclamant successivament un bon tracte per Catalunya.
Quan Catalunya ha plantejat un tracte just, no esclavista, l'equilibri s'ha trencat. Al país, no li són reconeguts els drets ni les necessitats. Per això cal que el catalanisme, si vol continuar existint com a formulació política, elabori alguna proposta que el tregui de l'atzucac. L'exemple de Masaryk és totalment actual. El seu primer pas, per dir-ho així, la seva primera acció envers una solució per a la "qüestió txeca" va ser la de no aprovar els pressupostos a Viena.
Deia Masaryk: «L'assumpte es pot resumir d'una manera senzilla i breu. Un poble que té sis milions d'habitants, un poble que -com vostès mateixos han admès- és econòmicament molt fort, un poble treballador, dotat, un poble que va a més, conscient de la seva força i del seu valor, particularment per a aquest imperi, un poble així no pot aguantar quedar-se sota tutela. Això és molt important. I si vostès insisteixen a no reconèixer els nostres drets històrics, el nostre poble lluitarà per assolir la independència a la qual té el dret.»
El discurs acabava amb aquesta frase: «Per aquest motiu, senyors, acabo la meva intervenció comunicant-los que votarem contra l'aprovació del pressupost». (Aquest text i d'altres el podeu trobar a Senmartí (ed.), Clàssics del nacionalisme, Pòrtic, 2001).
En política, els gestos són fonamentals. Són la base de la credibilitat d'un polític, d'un partit, de vegades de tot un parlament.
El catalanisme necessita victòries. Però sobretot, necessita no acumular més derrotes ni més gestos tebis que aprofundeixen en aquesta nafra de l'ambigüitat calculada que sempre ens deixa en calces. Cal, doncs, un gest, del PSC, que indiqui si el seu compromís per Catalunya és real o només forma part de la tàctica electoral.
