En un article del setmanari The Economist de 9 de juny de 2007 s’estudien paral·lelismes i contrastos entre el procés de pau a l’Eire i la represa del terrorisme d’ETA qualificada de cínica. S’hi efectuen asseveracions molt interessants.
Diu: és un error creure que es pot acabar amb el terrorisme d’ETA –com afirma el PP- únicament amb la força i el càstig; que mentre els governs de Londres semblen poc preocupats per qualsevol amenaça de separació d’alguna part del seu territori, sia l’Eire o Escòcia, tots els governs de Madrid romanen patològicament hostils a la separació de qualsevol territori d’Espanya.
L’espanyolisme ha respost immediatament a la darrera asseveració per mitjà d’un article de Patxo Unzueta, publicat a El País, 25 de juny de 2007. Justifica principalment l’oposició de tot govern espanyol a la independència del país basc amb una fal·làcia. La independència d’aquest país seria inestable per la qual cosa la negativa del govern espanyol a la mateixa es deu a la necessitat de protegir el destí dels ciutadans no nacionalistes d’Euskadi que podrien sofrir una violència d’un gènere diferent de la practicada per ETA i no a la persistència d’una mentalitat centralista. Els nacionalistes bascos foren perseguits durament pel franquisme per atacar la sagrada unitat d’Espanya. Ara, seguint Unzueta, no poden assolir el dret a decidir perquè cal protegir els no nacionalistes. El resultat sempre és el mateix. Els ideals nacionalistes bascos es subordinen als interessos del nacionalisme espanyol.
Si es nega als bascos el dret a decidir únicament per temor a desprotegir en un futur als no nacionalistes és fàcil trobar-hi solució. Condicionar Euskadi, com entitat política sobirana, a la firma de tots els tractats internacionals que asseguren les llibertats dels ciutadans, en especial, el Conveni del Consell d’Europa per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals i a la Carta Europea de Llengues Regionals i Minoritàries sense cap limitació. En canvi, el govern espanyol n’ha posades a aquesta i l’estat francès la considera contrària a la seva Constitució. En quan a Catalunya qui pot creure de bona fe que la seva sobirania podria comportar la més petita violència contra una part dels seus ciutadans? Per això ens preguntem si aquesta malfiança és real o constitueix un recurs dialèctic per oposar-se a tota concessió del dret d’autodeterminació a qualsevol nació d’Espanya que ho demani.
La història espanyola confirma aquesta segona suposició. Constitueix una marxa de segles, sovint cruel i despietada, per assegurar el domini de les forces centralistes, uniformistes i del castellà en totes les nacions perifèriques. El franquisme, en ple segle XX, en fou el seu paroxisme. La llei de jurisdiccions i la “llei de fugues” el seu antecedent. Sense comptar la vigència del cèlebre article 29 de Pitarra. La democràcia actual no borra tots aquests antecedents des d’un pla sociològic, molt més quan afloren ara tantes fòbies contra l’Espanya plural.
