Hem encetat la recta final de la discussió sobre el projecte del nou Estatut per a Catalunya i un cert pessimisme s?estén en el món catalanista. L?etapa constituent que havíem d?endegar es pot quedar en una tímida revisió a l?alça de l?actual marc estatuari i el nou sistema de finançament pot ser un nou pas endavant, dins, però, del model iniciat el 1993, sent Conseller Macià Alavedra. Les coincid Hem encetat la recta final de la discussió sobre el projecte del nou Estatut per a Catalunya i un cert pessimisme s?estén en el món catalanista. L?etapa constituent que havíem d?endegar es pot quedar en una tímida revisió a l?alça de l?actual marc estatuari i el nou sistema de finançament pot ser un nou pas endavant, dins, però, del model iniciat el 1993, sent Conseller Macià Alavedra. Les coincidències del PSC i el PP a la ponència de l?Estatut, les pors d?ERC respecte a la continuïtat del Govern i les reaccions, tant del PSOE i el PP, en contra de les propostes de Catalunya, configuren aquest escenari pessimista, on el possibilisme esdevé la coartada de la renúncia. Alguns hi afegeixen les posicions de CiU, orientades per un maximalisme impropi de qui ha governat tants anys, i que, em diuen, poden complicar les coses. Mentre el país, poc o molt, ha assumit el concepte de dèficit fiscal i les conseqüències nefastes que aquest té per al creixement econòmic i la cohesió social de Catalunya, i alhora ha assumit com a necessitat el nou Estatut. El país espera que els partits estiguem a l?alçada de les expectatives que hem generat. I estar a les alçades, vol dir sobretot fer l?esforç d?honestedat de plantejar l?Estatut i el finançament no que li poden ser còmodes d?assumir al govern amic de Madrid, sinó sobre tot plantejar, sense pors ni renúncies d?entrada, una proposta catalana a l?alçada de les necessitats de la societat catalana d?avui, pensada, a més, també per a les futures generacions. Sense ambició, sense sentit clar de país, l?oportunitat serà perduda, l?expectativa fracassada i la frustració àmplia. En tot aquest procés, el Govern Tripartit hi té la principal responsabilitat. Es més, en l?acte fundacional del Tripartit, la promesa del nou Estatut i el finançament en són centrals i justificatius. Existeix, però, si es vol encara al Parlament una àmplia majoria nacional, no sucursalitzada ni depenent de Madrid. CiU, ERC i IC, plegats, tenen, si volen, la capacitat política d?orientar d?una altra manera tot aquest procés. Per una banda, promovent i impulsant la proposta catalana clara i conseqüent que el país necessita, per una altra assumint el blindatge d?aquesta proposta davant Madrid i, en darrer terme, fent partícip d?aquesta proposta el conjunt de la societat catalana i demanant-ne el suport explícit, tal i com es va produir a finals dels anys 70, des de la mobilització ciutadana. Estem en temps de sentit de país i en la perspectiva llarga de la història ara ens toca marcar un horitzó possible per al futur de Catalunya.