L'article de Ferran Mascarell a l'Avui del dia 23.09.08 no hauria de passar-nos per alt. Perquè, acostumats com estem a l'autoconsum ideològic, el debat entre diferents manereres de veure el nostre futur nacional és realment estimulant i molt productiu. Que l'independentisme preocupi a Ferran Mascarell, com a proposta real, és un símptoma de la importància que està prenent aquesta possibilitat en el debat del catalanisme.

Tanmateix, en part és veritat, com diu Mascarell, que hi ha massa "pràctica fantasiosa" i poca estratègia. Li dono la raó només a mitges. Fora dels cercles polítics, hi ha més estratègia de la que es veu. Hi ha iniciatives i formes d'actuar que no són visibles als mitjans de comunicació, però que serveixen per definir molt en determinats espais. Penso per exemple en la internacionalització de determinats sectors de la societat civil, o en la realització de projectes nacionalment desacomplexats com el .cat o els que du a terme Òmnium.

D'altra banda, si és en la proposta independentista on l'estratègia planteja dubtes, succeeix el mateix en la resta de plantejaments. El catalanisme navega per terrenys fangosos, sense horitzons gaire clars. I en aquest context, l'independentisme sorgeix com una novetat. Cal, però, que aquesta novetat deixi de ser proclama i esdevingui estratègia. En els cercles independentistes, cal augmentar la capacitat de gestió, la gosadia i la imaginació per proposar passes endavant. En el marc l'Estat espanyol, que se sent més segur que mai com diu Mascarell, és difícil que Catalunya assoleixi més autogovern, més poder. Per tant, l'independentisme ha de ser capaç de formular una sortida a un atzucac que, aquest sí, està essent assumit de forma molt clara pels catalanistes. Si les portes es tanquen, cal trobar una sortida per continuar existint com a nació. I l'independentisme tot just ha començat a formular algunes coses. Penso que la idea d'un referèndum és la més sòlida que s'ha plantejat. I no és estrany, perquè de fet és l'única que ha comptat amb persones disposades a analitzar les possibilitats i les vies legals d'aquesta idea. Ja sigui des del Cercle d'Estudis Sobiranistes o per part de politòlegs com Ferran Requejo o Jaume López. La resta de preguntes que es formula Mascarell queden per respondre, per definir estratègicament. Per a mi, n'hi ha dues de fonamentals, que tenen a veure amb la composició interna del país i amb les seves relacions externes.Com pretén ampliar la base social l'independentisme? La presència pública del debat sobre la nova immigració ha fet pensar a l'independentisme que cal seduir els nous immigrants, però tothom acostuma a oblidar que les reticències vénen dels fills i néts de la vella immigració. L'altre gran repte és com seduir l'empresariat català, tan acostumat a conviure amb la por del que faran o diran des de Madrid, tan acostumat a haver de "patir" la catalanitat, i que segurament veu l'independentisme com un moviment tan radical i estrafolari com el nudisme. Quin paper té Catalunya en el mapa internacional? s possible que Catalunya arribi a tenir bones relacions diplomàtiques amb molts països. Però és molt més fàcil que cap d'aquests països no vulgui enfrontar-se a Espanya. En el joc geopolític mundial no hi ha cap raó en aquests moments perquè la independència a Catalunya interessi a ningú. No som més amics dels EUA que Espanya, ni tenim més aliats a la Unió Europa que el govern de Madrid. I de moment, no hem establert acords comercials que es converteixin en desitjables com a país independent. Això no vol dir que els països de la UE hagin de ser contraris a la independència de Catalunya, però de moment ningú no ha demostrat que hi guanyin res. Potser si s'analitza i es treballa en aquest sentit, al cap dels anys, hi hauran resultats en aquest sentit.