Fins a desembre de 2003, quan es va formar el primer govern tripartit, ERC basava la seva equidistància entre CiU i el PSC en l’argument següent: com que ERC és un partit catalanista i d’esquerres, té punts d’aproximació amb CiU, que és una formació catalanista, i amb el PSC, que és un partit d’esquerres.
Últimament, alguns dirigents d'ERC han retocat aquest argument. Diuen ara: ERC és un partit independentista i d'esquerres, CiU és autonomista i de dretes, i el PSC és autonomista i d'esquerres. Ergo, autonomista per autonomista, ens quedem amb el PSC, que almenys és d'esquerres.
Jo crec que aquesta nova manera d'enfocar el posicionament d'ERC respecte als dos partits principals té, almenys, dos inconvenients: parteix d'una premissa falsa i redueix la força d'ERC.
Parteix d'una premissa falsa perquè no és veritat que CiU i el PSC tinguin posicions equiparables en l'eix catalanisme/espanyolisme. Les posicions de, per exemple, Vicenç Villatoro, Carles Campuzano o Antoni Vives no són equiparables a les de Carme Chacon, Joan Ferran o Josep Maria Sala.
Redueix la força d'ERC perquè, si aquest partit renuncia a establir aliances amb CiU sobre qüestions sensibles per al vector nacional, el risc de satellització respecte al partit hegemònic de l'esquerra és perfectament real.
Per això jo opino que ERC faria bé de no bandejar l'equidistància. El fet que governi amb el PSC i Iniciativa no ha de ser obstacle perquè busqui acords amb CiU, tant en l'àmbit parlamentari (la Llei d'organització territorial, posem per cas), com en el govern d'ajuntaments, consells comarcals i diputacions.
