Fa dies que l'olla ja vull -hi ha qui diu que fa més de tres anys que la llenya ja és al foc. El cuit que en degustarem és poc probable que ens satisfaci el paladar. Principalment, per que la vianda abocada no és d'aquestes latituds encara que l'escaldada -si la temperatura es manté o segueix pujant- ens l'emportarem nosaltres.
Cridat a les urnes d'allà, l'home d'aquí calcula ja a velocitat frenètica -no queda tant- quina pot ser la resposta nacionalment més edificant i, a la llum de les enquestes, la "trempera" se li esbrava. S'esbrava no per que no vulgui dir-hi la seva sinó per que aquesta seva no hi ha qui li representi amb c. No, no hi ha ceba. Poc s'han molestat -els qui també han tingut més de tres anys per fer-ho- a oferir-li una representació collectiva concretada i bastida amb elements polítics de calat que superi la promesa de llunyans referèndums o d'aproximacions abstractes a un dret de decidir que ell mai veu aplicat a l'exercici diari de les responsabilitats polítiques més immediates.
L'home d'aquí va a dormir extasiat i fotut -consonantment-, quan veu que ha de ser el president d'un país verd i veí qui li parla d'aplicar i aplica tot parlant allò que tant li agradaria sentir als líders d'ací. I li desgranen amb un senzilla que fa espaordir allò que és la sopa d'all de les representacions collectives -a aquestes altures ja l'hi patina si se n'ha de dir nacions, països o pàtries; indistintament, totes li fan bona musiqueta a l'orella. Més quan, al cap d'una hora d'escoltar i aplaudir fins que les mans se li posen roges, acaba per recapitular l'elemental proposta que li ha desgranat l'home basc.
Tot plegat no ha fet gran cosa -creu- o, allò que ha fet, li ha semblat tant senzill de capir, que n'ha imaginat la possibilitat d'un plagi quatribarrat. Principalment, ha ubicat el país dins d'uns eixos polítics inclusius i pràctics. Amb to didàctic, ha incidit a posar-li una data de naixement -de la seva etapa contemporània- i cosa inesperada, no s'ha tret de la màniga cap Estatut ni transició mal solventada, sinó una guerra -la primera carlinada. Les conseqüències d'aquesta, políticament, afecten, encara avui, als ciutadans que ell representa, diu. Així, interroga, per què no podem dur endavant una proposta política decidida per nosaltres, tal com ells esberlaren també unilateralment i per la força el pacte de convivència que establírem, fet pel qual encara paguem penyora?
La conferència d'Ibarretxe a l'auditori Winterthur de Barcelona és un fet bastant pretèrit, sí, però pocs negaran -fins i tot a aquells que veuen en els bascos el referent polític a defugir- que, a dia d'avui, a escasses setmanes per emprendre la travessa que ens ha de dur a les urnes, la proposta política que desgranà ha estat, nacionalment, la més ambiciosa -pràctica, factible i entenedora- que s'hagi escoltat a casa nostra -deixant de banda les unionistes.
Ens haurem d'acabar creient que només seran motivacions i raons de desgreuge a les facècies de la caricatura de país que n'estan fent els representats polítics d'aquest, allò que ens empenyi anar a votar?
