La fallida reforma estatutària que el nostre país va viure i, per altra banda, la situació d’atzucac a la qual es va arribar pel que fa a l’estat de les infraestructures i als serveis bàsics com l’electricitat com a conseqüència de la manca d’inversió dels diferents governs espanyols, feren reaccionar la societat civil i militant catalana.
Varen començar a proliferar entitats i associacions partidàries, proclius a la plena sobirania nacional per Catalunya i, així, solventar els endèmics problemes que arrossega la nostra nació des de fa anys i panys. Paraules com sobirania, referèndum, autodeterminació centraren el debat polític català, coparen l’agenda política principatina i els principals partits d’estricta obediència catalana tornaren a reivindicar-les amb força, empenta, braó i determinació. I com ja succeí a inicis de l’any 2006, enmig de la discussió política sobre l’Estatut de Catalunya, centenars de milers de persones s’abocaren al carrer per demanar, novament, l’atorgament al poble català de la capacitat de decisió en tot allò que li afecta i que li és propi. Fins aquí, tot i que no és poc i no s’ha de menystenir, només reivindicació, indignació i reacció.
La novetat, però, s’ha produït aquesta setmana amb la presentació per part del Cercle d’Estudis Sobiranistes d’un document de bases que recull les línies mestres del que hauria d’ésser la llei de consultes populars per via de referèndum que el poble català hauria d’aprovar com a pas previ, entre d’altres, per tal de poder-se dotar de la plena sobirania nacional. Una fita que té un significat molt rellevant quant a primera passa que és envers l’horitzó d’una Catalunya amb la facultat de poder decidir el seu futur de forma lliure i democràtica. Com diria aquell, mai es pot arribar enlloc si, prèviament, no et fixes el destí i fas el primer pas, comences a caminar. I això, òbviament, és començar a fer camí.
A més, venint d’on ve, i amb els noms acreditats que té al darrere, té la garantia d’ésser una feina elaborada amb el màxim rigor i cura i que s’ajusta al marc legal sota el qual el nostre país es regeix en aquests moments, desenvolupant les atribucions que ens atorga el nou Estatut i respectant escrupulosament la Constitució. Per tant, excel·lència assegurada. Però més enllà de l’objectiu sobiranista, una llei d’aquest tipus també significa el màxim aprofundiment democràtic que una societat, que un país, que una nació pot tenir. Per tant, qualsevol demòcrata no hauria d’espantar-se per tal que el seu poble o qualsevol altre expressés de manera clara i ferma el seu parer, la seva opinió respecte a qualsevol qüestió del seu interès. A Alemanya, per exemple, a diferents dels seus lànders, això ho tenen ben present car és freqüent cridar la ciutadania a les urnes per tal que decideixin sobre temes que els hi afecten. Això sí, que és democràcia!
Ara, un cop presentada pel Cercle la seva proposta, la pilota ja és a la teulada de les forces polítiques per tal que endeguin els mecanismes necessaris i facin realitat una llei de consultes populars catalana. Això sí, qui ha hagut de donar la primera passa, començar a recórrer el camí envers aquest legítim objectiu ha estat la societat civil. Esperem que els polítics s’hi afegeixin i comencin a posar fil a l’agulla. Dit això, faig arribar la meva més sincera enhorabona al Cercle.
