Ara imaginin que començo aquest article parlant de percentatges a l'aeroport, de milió amunt o avall del finançament, de les mancances de la llei de dependències, de la crisi a l'assistència sanitària pública, dels barracots als centres educatius, de la nova fallada a Rodalies- Segur que no acabarien ni aquest primer paràgraf. I és que, al capdavall, no és que els catalans estiguem emprenyats o perplexos, és que n'estem tips. N'estem tips no ja d'una qüestió concreta que falla i que ens complica la vida sinó tips d'un sistema de relacions polítiques, econòmiques i socials que, aquest sí, està en fallida.
Paradoxalment, el principal partit del Govern, el PSC, s'entesta a explicar-nos que una altra Espanya és possible, que un altre catalanisme és necessari mentre torna a caure en el parany més conegut i experimentat pel govern espanyol de torn, sigui quin sigui, i sigui del corlor que sigui: la dilació i l'engany. Perquè pretendre posar en dubte que els ministres del PSC al govern espanyol votin a favor dels seus pressupostos és enganyar i insultar la intel·ligència de les persones. Potser seria interessant que el sentiment que es respira i expressa el conjunt de la societat catalana obtingués una resposta sòlida, raonada i decidida dels nostres principals líders polítics. Començar a assumir i fer pedagogia sobre el fet que l'Estat espanyol, després de trenta anys de suposada democràcia, no deixa ni deixarà espai per a una concepció plurinacional de l'Estat i que un cop assumit aquest fet només queda la via sobiranista per donar resposta a les inquietuds, anhels i necessitats de la societat catalana del segle XXI. Estem d'acord que aquest és un procés que necessita unitat i coordinació entre el major nombre d'actors polítics del país, però també hem de coincidir en la necessitat que sigui liderat per les úniques dues forces polítiques que parlen amb claredat sobre l'horitzó nacional que volen per a Catalunya: un partit que es diu independentista i un altre que vol una nació lliure i sobirana tot assumint el concepte d'Estat modern. Esquerra i Convergència, doncs, han de situar en el primer lloc de les seves prioritats polítiques aconseguir una unitat i una majoria política suficient per avançar amb un full de ruta concret i datat en el necessari procés d'autodeterminació de la nació catalana. Cal que aquesta unitat d'acció es visualitzi en un treball conjunt i quotidià, sense reticències ni retrets antics, sense mentides i sense recels. I aquesta unitat d'acció no és una estratègia política o una opció que es pot triar o no. A dia d'avui esdevé l'única opció política vàlida per aquells qui desitgem per a Catalunya l'estatus de poble sobirà en el concert de les nacions d'Europa i del món. Un assoliment que, sense cap mena de dubte, garantirà el progrés i el benestar social al conjunt de la societat catalana.
