Quan encara falta un any per al Congrés d'Esquerra, quan les eleccions al Parlament de Catalunya no estan previstes fins el 2010, sembla -a tenor del que expressen alguns mitjans- que s'hagi obert una cursa fratricida per liderar la candidatura de l'esquerra independentista en aquells comicis, com si no fos prou important la propera convocatòria electoral (eleccions espanyoles) i com si no haguéssim constituït un govern fa poc més de sis mesos.
Sorprèn, per l'habitud i els titulars gruixuts, les cròniques periodístiques que forcen notícies i magnifiquen debats interns de l'esquerra independentista. Com si fos Esquerra l'única formació política amb diferents sensibilitats en el seu si, com si el fet de disposar d'una pluralitat d'actius per liderar una candidatura fos un problema. A Esquerra, a diferència d'altres formacions polítiques, tots compartim un mateix projecte polític: llibertat nacional i política social. Mai, absolutament mai fins el moment, hem assistit a una cerimònia de desautoritzacions i contradeclaracions entre els líders del partit. Aquesta, en canvi, és la tònica habitual d'altres formacions polítiques molt menys cohesionades que Esquerra i amb uns horitzons polítics difícils de definir.

Hi ha formacions polítiques que no tenen cap altre objectiu que ambicionar el poder pel poder. I aquesta és una fita que permet apaivagar dissidències internes quan els resultats electorals són a la baixa però les cotes de poder a l'alça. O a l'inrevés, aquest és un problema gravíssim per aquells que mantenen les seves posicions electorals però que reculen significativament a les institucions. Aleshores, les discrepàncies afloren amb força. La pèrdua de poder institucional es tradueix en una accentuació d'aquelles contradiccions que quedaven soterrades sota el mantell protector de l'administració.

A Esquerra l'autocrítica és part de la seva essència. Ningú més ha estat capaç d'iniciar un debat seriós i d'analitzar les fuites de vots allí on s'han produït. Aquest és el cas de la demarcació de Barcelona en les darreres eleccions municipals i sobretot de la capital catalana. Per contra, a les demarcacions de Girona i Tarragona Esquerra ha aconseguit, fins i tot, un increment de vots malgrat l'augment de l'abstenció. Esquerra disposa de més càrrecs electes que mai i d'una presència a les institucions molt destacada. I, en canvi, l'autocrítica ha aflorat i s'han deixat sentir amb força les diferents sensibilitats que conviuen al si del nostre partit, format per més de 10.000 militants. El debat intern existeix, l'autocrítica és present en tots els anàlisis de la direcció, i no pas per un dèficit de representativitat institucional sinó per la voluntat d'enfortir les nostres posicions ideològiques i de fer valer la nostra presència a totes les institucions on estem representats. Aquest esperit rebel d'Esquerra, aquesta fidelitat al nostre projecte polític, la unitat a l'entorn de tots i cadascun dels nostres objectius polítics, té a casa nostra una vitalitat impensable en d'altres partits.

Tot i així, veiem un dia i un altre com Esquerra és objecte de les crítiques més àcides, d'acusacions inversemblants i, sobretot, d'una bara de mesurar les nostres actuacions molt més severa. Qualsevol error d'Esquerra és amplificat sense mesura, en la mateixa proporció que els d'altres són relativitzats. Sabent tot això, ara més que mai hauríem d'entendre que hi ha canals suficients per debatre internament, que no ens podem permetre el luxe de no fer la bugada a casa, que no podem recórrer als mitjans per fer debat, perquè aquest no és el lloc, però és que a més, a través d'aquest canal, el debat s'enverina i això no enforteix Esquerra, l'afebleix. Benvingut sigui el debat, benvinguda la pluralitat d'actius al si d'Esquerra per liderar el projecte. Però no es pot oblidar mai que Esquerra, més que ningú, necessita un debat serè i constructiu, un debat intens que ha de propiciar consensos i pautes i que de ser així ens enfortirà i, com a conseqüència, farà més abastables els nostres objectius com a formació política: un Estat català de la Unió Europea amb un benestar social i un futur per a les futures generacions sense paranys ni hipoteques.